VNG
02-12-2007 17:17
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Per tots aquests motius, i també perquè és la ciutat on vaig néixer, on viu la meva família i on tinc enterrat el meu pare, vull viure a Vilanova i la Geltrú. I a tot arreu on vaig n’explico les excel·lències. Tant, que més d’una vegada m’han hagut de dir: “No em diguis que aquest també és de Vilanova, o que això també es fa a Vilanova”. I jo, amb orgull, els dic que sí, que Vilanova és tan fantàstica.
Ara bé, el que mai no he explicat a ningú, i ja tinc ganes de denunciar-ho, és que Vilanova és un desastre quan perds la salut. I si la perden els teus fills, llavors ja estàs perdut. Llavors sí que cal que t’espavilis a abandonar la ciutat, a deixar-la anar, i traslladar-te a Vilafranca (on tenen un hospital de categoria) o, senzillament, a Barcelona.
Vilanova és així de cruel amb els seus malalts. Malalts crònics o malalts sobtats. Tants uns com els altres han de passar per Barcelona necessàriament. Les autoritats competents sempre han dit que de Vilanova a Barcelona no n’hi ha tanta distància. Potser avui ja no s’atrevirien a dir-ho tan alegrement quan les comunicacions són un bunyol. Però amb mitjans de transports bons o dolents, no pot ser que quan la criatura et cau malalta, t’hagis de traslladar a Sant Pere de Ribes, amb cotxe, que arribis a Urgències i que et diguin que només hi ha un pediatre. I que davant el teu nen (que no aixeca el cap, que porta tot el dia sense menjar), tinguis 7 nens, que t’asseguren que estan tan o pitjor que el teu. Aquesta és la situació que vaig viure diumenge 25 de novembre a les 18.00. A les 20.00 sortíem de l’hospital, després d’una exploració que va durar 5 minuts de rellotge! Què he fet jo per merèixer això? Quina és la meva culpa? Doncs, haver nascut a Vilanova i la Geltrú. Aquesta és la crueltat.
Per als malalts crònics, la història és la mateixa. A gratar-se la butxaca per poder-se traslladar periòdicament als hospitals de Barcelona, i fer-ho (hi torno) amb uns fantàstics mitjans de transport. Si s’hi han de quedar ingressats, els familiars seran els que hauran d’anar amunt i avall tantes vegades com faci falta. Si qui ho fa són joves i hàbils, els trasllats no els suposarà tant d’esforç. Tot i això, us asseguro que, per a la gent gran de Vilanova, visitar-se als hospitals de Barcelona o de Bellvitge és una pallissa, que els cansa tant com la mateixa malaltia que arrosseguen.
En resum, Vilanova i, per descomptat, la Geltrú és la ciutat on gran part de l’any vull viure. Però és el lloc que maleeixo mil i una vegades quan em poso malalta o quan ho fa la meva filla. Ah! Perquè m’he queixat que no tinguem hospital, però és que els Centres d’Atenció Primària són la mateixa història. Si un vespre hi vas al servei d’urgències, probablement et diran que no tenen pediatres (com va passar el dimarts 27 de novembre al CAP de Jaume I). Quina opció et quedarà si tens el fill malalt? Doncs agafar el cotxe (afortunat, que en tens) i corre cap a... Barcelona!
Vull viure a Vilanova, però no m’hi vull posar malalta. Si emmalalteixo, si us plau que ho faci a Barcelona.
Trinitat Gilbert (trinitat.gilbert@gmail.com) és periodista. Treballa com a guionista per al programa Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio, i també per al programa Qui els va parir de TV3. Ha dirigit la revista Descobrir CUINA durant cinc anys.
PUBLICITAT
PUBLICITAT