PUBLICITAT
16-01-2008 23:47
La seva gent és entranyable, excel·lents persones on la majoria viuen una pobresa extrema, els ancians i els més petits són increïbles, uneixen les mans i t’obsequien amb un "Namaste", la salutació tradicional d’aquestes terres.
Tan aviat com vaig arribar al Nepal em vaig adonar que aquest país també m’agradaria. Des de la caòtica frontera amb el Tibet i seguint les instruccions de l’home que s’ocupava de cobrar, vaig agafar un bus a Katmandú, perfecte, el bus estava a punt de sortir. Al cap d’uns minuts es va aturar com a destinació final, i el cobrador va desaparèixer per art de birlibirloke. Em va tocar buscar-ne un altre i tornar a pagar de nou, un trajecte de 150 km que et porta a la capital en 9 inacabables hores. Tota una pallissa de benvinguda, però interessant. Si vas en grup, potser és millor contractar un Jeep... més ràpid, segur i senzill.
L’estat dels autobusos nepalesos és patètic, els pneumàtics són llisos al pur estil Fernando Alonso, i la vista des de la finestra (algunes amb barrots) als penya-segats et causa certa preocupació.
Després de la serenitat del Tibet, en arribar a Katmandú ja vaig poder gaudir d’una mica de caos i activitat. Katmandú és una ciutat fascinant on regna el col·lapse circulatori, el no parar d’escoltar clàxons i esquivar tot tipus de vehicles i algunes vaques, mentre esquives gent que et vol vendre de tot i sense poder fer res amb tots els petits descalços que et demanen diners per a unes galetes.
Katmandú és una ciutat relativament turística, el centre de la bullícia és al Thamel, un lloc que aconsello per a unes poques hores al dia. Tan aviat puguis, dirigeix-te a Patan, a l’altre costat del riu. Allà, per Durban Square i els voltants, hi veuràs el mateix que a la zona del Thamel, però de forma més pura, sense tant turisme i sense que et venguin res. Indispensable la visita als Pashupatinath Gates, et durà a la teva infància recordant El llibre de la selva.
Un consell, si del Nepal has d’anar a l’Índia i no tens el visat, hauràs de treure-te’l a l’ambaixada de Katmandú; és una mica caòtic, pel que t’aconsello pagar una mica més i fer-ho en una agència. Et puc aconsellar Great Adventure, contacte: Prakash, són al Thamel (la seva web i dades: www.trek2himalaya.com), i amb mi han estat molt formals, el visat triga uns 5-6 dies.
Doncs bé, després de passar uns dies a Katmandú i preparar el meu següent visat, juntament amb el grup de gent (família) amb qui vaig recórrer el Tibet, vam anar a Pokhara, una ciutat turística i freqüentada pels amants de la muntanya. Pokhara destaca pel seu llac, on pots fer una passejada amb barca, i perquè des d’allà pots accedir a diversos trekkings al voltant dels Annapurnas (l’Himàlaia), els dos més populars són l’Annapurna circuit i l’ABC.
A Pokhara us puc aconsellar un parell de llocs per quedar-vos, els dos són a Lake Side: el Peace Eye, davant de Karki house, i el Holly Lodge, que es troba al carrer paral·lel. En tots dos hi tens habitació doble per unes 300 rupies (3 euros). Menjar pels carrerons, a meitat de preu que davant del llac.
Treks
El trekking més popular del Nepal és el del camp base de l’Everest, que es troba al nord-oest del país; aquest trek no surt des de Pokhara, a Pokhara només accedeixes als Annapurnas.
Des d’aquesta zona, els recorreguts més populars són dos, l’ABC (Annapurna Base Camp) i l’Annapurna circuit, que és un tomb al voltant de les principals muntanyes, un trek que se sol fer entre 15 i 25 dies. Un no parar de pujar i baixar pendents. Si ho vols fer en poc temps, hauràs d’estar en plena forma per suportar jornades de 6 a 10 hores de camins amb inacabables escales de pedra enmig d’impressionants paratges.
L’ABC (Annapurna Base Camp) (el permís costa 2.000 rupies, uns 20 euros)
Ja que l’Everest el vaig visitar des del seu costat tibetà, vaig optar per l’ABC. El trajecte comença a Phedi, on arribes amb taxi (400 rupies, més o menys, 4 eur). Des del seu inici, després de les primeres pujades i de pagar el "peatge" als maoistes (100 rupies per dia), dubtes si has fet bé de començar aquesta excursió. Les primeres pujades et deixen les cames a gust mentre creues els primers poblats on tens lodges (albergs) on dormir, menjar, descansar o plantejar-te si fas mitja volta... No ho facis! Segueix! Més amunt t’esperen ponts penjants, la selva en el seu estat pur i les muntanyes nevades. Si estàs atent veuràs micos, si estàs "de molt mala sort"... veuràs algun lleopard; tranquil, és una cosa realment improbable i els de les muntanyes són vegetarians...
Els principals poblats que creuaràs són Pothana, Landruk, Chhomrong, Bamboo, Dovan, Himalaya i Deurali, per posteriorment vorejar una de les vistes més espectaculars, la del Machhapuchhre (6.998 m), sens dubte, la muntanya més maca que he vist mai. Des d’allà, després de diverses hores de jornada, arribes al camp base de l’Annapurna south (7.219 m). El camp base es troba a 4.130 m i és una autèntica meravella, et trobes enmig d’una gran vall blanca, envoltat de majestuoses muntanyes que es vesteixen de color vermellós quan arriba el capvespre. Estàs esgotat, i fa molt fred, així que a les 8 de la tarda ja estàs embolicat dins el sac de dormir i amb diverses flassades pesades. A les 6 del matí, un te masala i a gaudir d’un paisatge a trenc d’alba difícil de descriure, per això, el millor és una foto.
El camí de retorn recorre els mateixos poblats, però en arribar a Chhomrong et dirigeixes cap a Naypul, sempre recorrent el vessant del riu Mondi Khola. El camí de tornada des de Chhomrong és fàcil, gairebé tot són planes, així que la "tortura" ja arriba a la seva fi.
En general, aquest trekking dura 7 dies, 5 d’ascens i 2 de descens, a una mitjana de 5 a 9 hores al dia. Personalment ho trobo una mica dur, crec que és millor fer-ho en 6 dies de pujada i uns 3 de baixada, d’aquesta forma en lloc de caminar amb el cap cot i esgotat, tindràs temps de gaudir de l’entorn i de la gent.
Una altra opció que realment aconsello és fer aquest trekking però molt més a poc a poc, caminar només un parell d’hores al dia i recórrer tots els poblats, emportar-se una mica de lectura, prendre el sol i conèixer més a fons els llocs.
A part dels bells paratges, cal esmentar la seva gent i el seu estil de vida. En tots els lodges el menú és extens, hi pots menjar des del típic dalbat fins a uns suculents spaghetti amb tonyina i una Coca- Cola... Et preguntaràs... ¿com hi arriba una Coca-Cola al camp base? Doncs a l’esquena dels portadors, gent que dedica tota la seva vida a pujar i baixar les muntanyes amb un cistell en l’esquena. És impressionant veure’ls pujar; mentre pujava un dels empits, darrere meu venia una senyora d’avançada edat donant-me presses... Jo asfixiat i ella carregada de llenya i descalça. Els descensos els fan de forma vertiginosa, impossible seguir-los. I tot per uns cèntims per port.
En tornar a Pokhara em vaig prendre un parell de dies de descans, un afaitat a fons amb en Rach, un massatge i a per un altre bus. Allà la "família" ja va començar a dispersar-se, la majoria se’n van anar a l’Índia (Goa) per a passar-hi el Nadal.
Sherpas i guies: Encara que és relativament fàcil fer-ho en solitari, per pocs diners pots anar acompanyat d’un guia. De totes maneres, si en necessites un és molt fàcil trobar-ne. A Holly Lodge pregunta per en Dil o contacta per correu electrònic amb Tems Sherpa (es diu Sherpa de cognom): om_mane88@hotmail.com.
La millor època de l’any per fer aquesta zona és març, abril, agost, setembre i octubre. Febrer, novembre i desembre comencen a ser més frescos, gener és bastant fred, i al maig, juny i juliol la pluja és més probable. En tots els casos, has de dur un equipament adequat per al fred, a Pokhara mateix en pots comprar i llogar.
He de dir que abans de viatjar al Nepal s’ha de consultar la situació entre l’exèrcit del país i les tropes maoistes. Actualment la situació és relativament estable.
Des de Pokhara em vaig desplaçar a Sauraha, a les portes del Parc Nacional de Chitwan, el principal parc del país, tota una meravella en un entorn completament diferent, elefants pels carrers i gent encantadora vestida amb roba que et fa recordar l’Àfrica, poblats de fang i unes excel·lents postes de sol davant del riu. Un altre parc menys popular i molt interessant és Bardia, a l’oest del país.
A Chitwan vaig fer una excursió a peu per la selva, completament acollonit, ja que el dia abans em van donar les corresponents instruccions pel que fa a la probable trobada amb algun "afable" animal... Per exemple, si et trobes amb un rinoceront, puges a un arbre; si es tracta d’un elefant... corre i camufla’t entre les males herbes; si és un tigre, agrupa’t amb el guia, aplaudeix i crida amb força... Després de la xerrada em van dir que en els últims anys, 4 guies havien mort mentre protegien les vides dels seus clients. Doncs bé, després d’aquestes instruccions, ves i intenta dormir que a les 6 del matí és el teu torn.
Després d’un recorregut en canoa durant l’alba i amb una espessa boira, ens van deixar a la vora del riu, això sí, minuts després de creuar-nos amb un cocodril que prenia el seu bany matinal. Entrem a la selva apartant les branques, “cul apretat”... i el que és... empenyent cap a dintre. De cop i volta, el guia ens va alertar amb el seu senyal d’aturar-nos i amb la mirada profunda, mentre ens demanava silenci perquè ens acostéssim mentre assenyalava amb el dit entre la mala herba... Era una papallona (el guia descollonant-se). Al cap d’uns minuts, una altra aturada; el següent va ser una espècie de gallina, després del corresponent alto i silenci del guia... que es tornava a partir de riure mentre l’assenyalava dient: "Chicken jungle!! Very dangerous!!"... Cada pocs metres jo tenia un arbre controlat i deixava ben clar a la resta del grup que aquell arbre era el meu... No vam veure res més, només ens vam trobar amb els excrements recents d’un rinoceront i unes marques d’urpes de tigre, la qual cosa ens va produir el seu corresponent temor fins al final de la passejada. Com bé diu el meu company Gadea... els animals ens tenen més por a nosaltres que nosaltres a ells. De totes maneres, trobar-te un animal d’aquest estil és una loteria, el grup que ens seguia es va topar de cara amb un ós, segons el guia, el més perillós de tots.
A Chitwan pots fer més activitats, un passeig per l’interior del parc en elefant és interessant, allà sí que vaig poder veure el preuat rinoceront; no ho sé, potser ho tenen tot preparat per quan arriben els guiris com jo... De totes maneres, i després de veure’l, em vaig alegrar molt de no haver-me topat amb una bèstia d’aquestes arran de terra i sense arbres a la vista.
A Chitwan és imprescindible llogar un bicicleta i recórrer camins, tota una meravella entre petits poblats i gent amable, senzilla i molt maca. Va ser durant la meva última passejada quan em vaig trobar amb un orfenat, una petita casa on viuen 16 nens i els seus tutors. Des de l’interior, una dona gran em cridava perquè entrés, va ser al migdia i vaig acabar sopant dalbat amb ells.
Des de l’inici d’aquesta "aventura", ja fa sis mesos, tenia clar que ho feia per diversos motius; un era el mateix fet de viatjar i prendre’m un respir després d’anys de "non-stop", amb això poder dedicar-me a la fotografia, creant el meu bloc perquè els meus amics i família em seguissin, un lloc on alhora pogués "exposar el meu treball" i explicar de manera senzilla como m’anaven i veia les coses, i alhora, compartir-ho amb els altres perquè pogués ser d’utilitat i/o entreteniment.
Amb tota aquesta coctelera, la meva il·lusió (perquè, qui no té il·lusions?) era col·laborar amb alguna causa justa; em vaig interessar per col·laborar amb alguna ONG per oferir-los els meus serveis com a fotògraf i fer un reportatge de manera gratuïta sobre la seva tasca per difondre’l amb la finalitat d’aconseguir alguna ajuda per a ells. Durant aquest temps, fer-ho amb una ONG no ha estat senzill, així que he decidit intentar-ho a petita escala i tot sol. Amb qui? Òbviament, amb aquesta gent de l’orfenat de Chitwan.
Des d’aquí, us demano ajuda per a aquesta gent, l’ajuda és molt simple, ja que tan sols amb 16 euros pagaràs el menjar d’un nen durant tot un mes, 16 euros, el preu d’un simple sopar a casa nostra.
Como es pot fer?
Hi ha dues maneres possibles: una és directament a l’orfenat: imprimeix aquest text, i adreça’t o envia’l al teu banc amb les teves instruccions i l’import que vols aportar. Les dades bancàries de l’orfenat són les següents:
NEPAL CHILDREN WELFARE HOME
HIMALAYAN BANK LIMITED
TANDI, BRANCH
S/A - 508270 "J"
SWIFT CODE: HIMANPKA
IMPORT:
CHITWAN, NEPAL
REFERENCE: WWW.JOANUBIDE.COM
També pots fer-ho mitjançant Paypal, amb targeta de crèdit, des de la meva web a l’apartat "donacions", seleccionant "Children Welfare Nepal".
Si vols conèixer els protagonistes d’aquest lloc, si vols saber com és la Reya, una nena sense pare i amb la mare malalta, que ja no la pot mantenir, o bé l’Usha, una altra petita que es va quedar sense pare l’any 97 i la seva mare va desaparèixer, he creat un àlbum específic per a ells. Visita’l a la meva secció d’àlbums. Si algun dia vas al Nepal, t’aconsello que els visitis en persona.
Si vols estar al corrent sobre aquest assumpte, t’aconsello que et subscriguis a la meva web al seu apartat corresponent; no rebràs spam, només un mail d’avís cada vegada que tingui novetats; també pots fer servir el sistema RSS.
Crec que l’àlbum del Nepal, juntament amb el de l’orfenat, ha estat el meu millor treball com a "fotògraf", una sèrie de prop de 250 fotografies, un àlbum complet, des de Katmandú, pujant per l’Himàlaia i acabant al Parc Nacional de Chitwan. Un àlbum que requereix uns minuts de temps per veure’l, espero que trobis un bon moment per fer-ho, i que et serveixi per comprendre totes aquestes paraules.
Si us interessa tot això, i creieu que és útil, passeu-ho als vostres amics i contactes. Per la meva part, amb aquest àlbum, més les fotografies del Nepal, intentaré buscar algun diari per publicar-ho; si casualment coneixeu algú en alguna revista o mitjà de comunicació, us agrairé que l’hi comenteu, lliuro aquest treball sobre el Nepal de manera gratuïta, només han de contactar amb mi per correu electrònic a joan@joanubide.com.
Les empreses també poden participar-hi com a patrocinadors, s’esmentarà la seva participació i tindran un enllaç a la seva web.
Tornant al “bloc”... un altre bus.
Com a anècdota... abans d’entrar a l’Índia, de camí cap a Sunauli (frontera) vaig anar a Lumbini, lloc on va néixer Buddha. El meu amic Carlos, un madrileny enrollat que vaig conèixer als Anapurnas, em va parlar sobre un curs de 10 dies de meditació... Vaig pensar “mira, pot estar bé passar allà el Nadal, m’ensenyaran a meditar i desconnectar, que m’anirà de perles, perquè no paro mai de fer anar el carabassot, jo...” Total, m’hi vaig apuntar, a la meva família els vaig dir que estava sense mail 10 dies perquè estaria de safari, si els arribo a dir que anava a un temple a meditar, s’haurien pensat que m’havia tornat ximplet...
Al migdia, quan vaig arribar al lloc en qüestió em van donar un full amb les instruccions, entre elles, no pots parlar en 10 dies, t’aixecaràs a les 4 de la matinada tots els dies per començar les teves meditacions i no pots matar cap ésser viu (la meva espècie d’habitació estava plena de mosquits, i entre altres, un nodrit clan de sargantanes). Total, que vaig passar una tarda, per sopar em van donar una sopa blanca dolça, i a dormir, que a les 4 de la matinada toquen les campanes "ning-nang" i a meditar... Em vaig llevar, i tapat amb la flassada vaig seguir la resta de "meditants" cap a la sala, em vaig asseure i vaig començar a meditar... sobre la manera de fotre el camp d’allà... Al final vaig durar un dia, vaig agafar el primer bus que vaig trobar i vaig anar sol cap a l’Índia... Admiro la gent que sap i està preparada per fer-lo. Jo no vaig poder, no és el meu fort, a més, a les 4 del matí tinc molta son.
I poca cosa més; ja he arribat a Varanasi (Índia), lloc on començaré aquest nou any i on em quedaré durant un parell o tres de mesos, per recórrer aquest país de punta a punta. Després intentaré tornar a Sauraha i Chitwan per veure como els han anat les coses als petits de l’orfenat, així que el proper article, que tractarà sobre l’Índia, trigarà una mica, tan aviat com pugui us podré donar detalls de quants menjars s’han recaptat fins al moment.
Acabo enviant una salutació a tota la gent de l’orfenat; Sita, Puja, Preetam, Bikash, Mamata, Reya, Deepa, Alisha, Sirjana, Sapan, Deepak, Sunita, Usha, Suresh, Goma, Shoya, Vishu i Vishu Moya. A en Carlos de Madrid, que deu estar meditant, a en Corlius, en Marcus i la Nadine, a tota la "family" de Lhasa, especialment a Tanja, Dil i Tems, Nathael i Emilie, als nous amics d’aquesta etapa.
Aprofito aquestes línies per a agrair a www.apogeephoto.com i a www.vilanovadigital.com tota la seva col·laboració per reproduir el meu blog a les seves pàgines.
Namaste
Feliç 2008
Links als albums:
www.joanubide.com/portfolio-ca/?album=web_nepal&language=ca
http://www.joanubide.com/portfolio-ca/?album=welfare_web&language=ca
www.joanubide.com/portfolio-ca/?album=web_nepal&language=ca
http://www.joanubide.com/portfolio-ca/?album=welfare_web&language=ca
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT