PUBLICITAT
30-03-2008 15:36
Tenia pensat creuar l’Índia en un parell de mesos, finalment m’hi estaré 6 mesos, el que dura el meu visat.
La ruta per l’Índia va començar a Gorakpur, on vaig arribar en un bus ple de gom a gom des de la frontera del Nepal, mentre patia per la meva motxilla, que havia hagut de deixar novament al sostre del vehicle, on cada vegada pujaven nous passatgers.
A Gorakpur mateix vaig agafar un tren fins a Varanasi. Aquesta és una de les ciutats més fascinants que he vist mai, una cosa única i realment especial per a qui viatja amb una càmera de fotos com a companya de rutina.
A Varanasi vaig tenir molta sort. A l’estació de Gorakpur, mentre esperava el tren, em vaig creuar amb un noi que tenia pinta de ser de la meva terra, així que li vaig deixar anar un “fins després”, se’m va quedar mirant i no em va contestar, així que vaig pensar que no era de la meva terra. Al cap d’una estona se m’acosta i amb cara de sorpresa em pregunta: “Ei, m’has dit fins després?” “¡Sí, és clar!” “D’on ets?” “De Barcelona.” “Jo també!”
Vam agafar plegats un tren nocturn i per euro i mig al dia, vaig passar un parell de setmanes en una casa amb una família i un grup de catalans que van a l’Índia per aprendre a tocar el sitar, un instrument típic d’aquesta terra. Teníem la casa ocupada amb música, un pernil i pa amb tomaca! Al cap d’uns dies, es va apuntar al grup la Tanja, la meva amiga alemanya que va creuar amb mi el Tibet i amb qui vam fer l’Himàlaia.
Varanasi
Impactant per a tot el qui arriba “fresc” des del seu lloc d’origen més “civilitzat”, tot i que això de civilitzat de vegades ho dubto, perquè molts cops, l’Índia, Varanasi i la seva gent són més civilitzats que molts altres llocs amb carrers nets i persones perfumades però carregades de complexos, enveges i bajanades diverses. Aquí tothom accepta la seva vida sense pensar contínuament en la dels altres.
A més, aquí m’he passejat tan tranquil amb la càmera i no me l’han robat, i això, al meu país natal, és més arriscat.
Varanasi és surrealista, com bona part d’aquest país. Un lloc on conviuen sense problemes però de manera caòtica, homes, dones, bohemis, micos, gossos, rates, rickshaws, tuc-tucs (taxis) i centenars de vaques que converteixen els carrers en un camp de mines.
De tota manera, és impressionant. Després de diversos dies d’adaptació a aquest nou medi de vida, et captiva; almenys a mi em va passar, com a molts altres que he tingut la sort de conèixer.
Varanasi no és una ciutat de pas, no és un lloc on passar un parell de dies, t’hi has de quedar, familiaritzar-te amb la gent prenent chai al carrer, conèixer els racons i participar en els seus ritual. Llavors coneixeràs de veritat Varanasi i ja pots dir que has anat a l’Índia.
Això sí, si ets tirant a “delicat”, dels qui es tapen el nas... aleshores és millor que no hi vagis, o sí, ves-hi i canvia el xip, perquè la vida és plena de merdes de color rosa més fastigoses que la d’una vaca, de pasada veuràs lo afortunada que es la teva vida.
Com es pot descriure “surrealista”?
Un dia qualsevol, en una de les meves habituals assegudes per prendre el chai de 3 rúpies en un quiosc del carrer, vaig poder veure, en la mateixa escena, tot el següent:
Un toro muntant una vaca; la vaca no volia, així que les carreres i les envestides provocaven un cert caos entre els transeünts.
Un mico robant una poma d’una parada de verdura.
Dos gossos en plena baralla. Una rata fent equilibris als cables elèctrics.
Un pobre home, amb lepra i sense cames, arrossegant-se per terra amb una mena de patinet per demanar unes rúpies.
Alhora, una altra vaca intentava emportar-se unes verdures d’una altra parada, mentre la venedora l’espantava amb un bastó, a la vegada que aguantava una vella balança amb un parell de taronges.
I al fons de l’escena, un policia amb un fusell vell i una comitiva que anava cap al gath amb un difunt, mentre cantaven i somreien.
Tot això en només uns instants.
Em vaig quedar mirant l’home que em preparava el chaiet i ens vam somriure mútuament, com si jo li estigués dient... “Déu n’hi do, eh?”... i ell em contestés amb un “Noi, és el que hi ha! Benvingut a l’Índia!”
Tot això ho accepto, fins i tot diria que després de passar unes setmanes per aquí m’agrada veure-ho, però el que sí repudio i critico de l’Índia, un país amb el potencial per fer míssils transoceànics, supersònics, megalítics i xurripitiflàutics... és que encara hi hagi gent morint-se literalment pels carrers i que siguin les Ongs qui tinguin que treure les castanyes del foc en moltes ocasions.
Durant aquests mesos he vist escenes realment dures i extremes, que et fan perdre el son i et fan sentir realment afortunat.
Doncs bé, després d’aquests dies a Varanasi, on vaig celebrar el fi d’any a bord d’una petita barcassa al Ganges, me’n vaig anar a Agra.
A Agra, després de pagar 750 rúpies, vaig poder entrar a veure el Taj Mahal. Tota una meravella, tot i que no em va impressionar tot el que realment pensava.
A Agra i principalment al voltant del temple, els indis es guanyen la seva fama de pesats amb els turistes, n’acabes fart; cada pocs segons et vénen amb les mateixes preguntes, tot per aconseguir unes rúpies. És aquí on arribes a odiar l’Índia, però al final t’hi acostumes, no hi ha cap més remei. El fet de baixar d’un bus o un tren i haver d’esquivar 50 persones que vénen a oferir-te taxi i hotel és un estrès. De tota manera, el millor és abaixar el cap, i creuar el més ràpid possible mentre vas dient “no, thanks”. Una vegada surts del caos és quan ja pots negociar el taxi, segur que un dels 50 és més insistent que els altres i et segueix durant diversos minuts. L’error és quedar-se parat davant d’aquesta multitud, posar cara d’ensurt i dir la paraula “taxi”... quin dels 50 s’emporta el client?
Després d’un parell de dies a Agra (més que suficients) vaig anar a Orchaa, un petit poble al sud d’Agra molt aconsellable. Infinitat de temples i molt més tranquil, només hi ha un carrer principal i la resta és camp obert.
Des d’Agra vaig agafar un tren durant 35 inacabables hores per donar-me el capritx d’uns dies de platja a Goa, una mica de descans, unes fotos del carnaval i, des d’allà, a Delhi.
A Goa em vaig retrobar amb en Cabesa (Gadea) i la Tanja, ens vam fer un bon fart de sol i platja, i també de peix.
Sobre Goa ja us en parlaré a l’article següent, que tractarà sobre el sud de l’Índia.
Delhi
A Delhi, el bullici i l’ambient de motxillers amb baix pressupost es mouen pel Main Basar, un lloc excel·lent per quedar-s’hi, ja que a pocs metres hi ha una de les principals estacions de tren. A les estacions cal estar alerta, intentaran estafar-te dient que no venen bitllets, ja que l’oficina per a estrangers s’ha traslladat. És una farsa, estan conxorxats per portar-te a una altra oficina i vendre’t un paquet. L’oficina per a turistes és a la primera planta de l’estació, i és molt fàcil comprar-hi els bitllets.
Una altra estafa habitual és si arribes a Delhi en avió. El taxista et portarà a una agència amb l’excusa que abans d’anar al teu hotel l’has de confirmar, la trucada a l’hotel és falsa i t’intentaran vendre un altre paquet. Si et passa això posa’t seriós i ferm, i no et tallis, si es posen pesats fums un parell de grits, després et somriuen, et deixen anar un “ok, ok” i aquí no ha passat res.
A Delhi en Gadea va prendre nou rumb cap a l’est del globus, amb destinació final Argentina, lloc on espero arribar algun dia o altre per compartir un bon asado i poder recordar els grans moments que hem compartit durant aquests mesos.
Des de Delhi vaig agafar un tren cap al nord del país, concretament a Haridwar (110 rúpies assegut), de Haridwar a Rishikesh, tren 5 rúpies, tot i que en tuc-tuc hi arribes per unes 35 rúpies. A Rishikesh és aconsellable quedar-se a Lashman Jaula, una de les meques del ioga.
En aquesta zona és aconsellable presenciar la cerimònia de la sortida i la posta del sol al Ganges, és impressionant però he d’advertir que és una mica dur si ho fas a Haridwar, aquí és on veuràs la pobresa més extrema i la gent més desgraciada. Especialment durant el ritual de la sortida del sol, pobres, captaires i malalts se t’acostaran per demanar-te unes rúpies, no pots evitar que se’t tirin a sobre sense poder fer res per ells.
Després d’uns dies pel nord, vam començar la ruta pels pobles de la regió del Rajhastan. Possiblement l’Índia més bella i mística, recórrer ciutats com Jhaipur, Pushkar, Jodhpur, Jaisalmer i Udaipur és indispensable. Si tens temps, t’aconsello anar de Pushkar a Podhpur amb camell, són 5 dies per uns 40 euros.
Sobre Rajasthan i l’etapa amb camell entre Pushkar i Jodpur he de dir que és el millor que he fet a l’Índia. Aquí és on de veritat et trobes i comparteixes temps amb gent realment autèntica i meravellosa. Són persones que viuen d’una manera totalment rural, en petites cases, moltes vegades fetes amb fang i palla. Et veuen arribar, surt tota la família a saludar-te quan passes i tots volen que t’aturis, que entris a casa seva i comparteixis un chai amb ells; un chai que és tan senzill com agafar la cabra o la vaca, munyir-la i apa, chai-chai en marxa. De nou, el qui menys té és el qui més et dóna.
Si vas amb temps t’aconsello aquesta experiència. Això sí, dorms al ras i cada dia menges més o menys el mateix, i acabes amb els ronyons destrossats. El preu ronda les 4.000 rúpies per a dues persones durant 5 dies de viatge.
De Rajhastan a Bombai, la ciutat més gran de l’Índia i no tan idíl·lica com ens la cantava Ana Torroja amb el seu Hawai Bombay.
Per acabar, una sèrie de punts negatius de l’Índia. A més de la misèria, la pobresa i la gent malvivint pel carrer amb diverses malalties, he de dir que si ets dona i sobretot si vas sola, et sentiràs observada i assetjada en molts llocs. Un consell: vesteix-te amb robes locals, fes servir mocador i passa totalment d’ells. Si es posen realment pesats, els fums un parell de crits, aleshores es posen a riure i et deixen anar l’"ok, ok". Un altre aspecte que et fa avorrir aquest preciós país és la conya que es porten amb els preus de les coses, és regatejar sense parar. Però al final t’hi adaptes.
Fotografia
A l’Índia crec que he fet alguna cosa especial, la feina l’he anomenat “India, faces & places” (L’Índia, cares i llocs).
És un resum de cares i llocs, una feina de diverses setmanes per tots aquests llocs, amb això i com sempre, espero que us ajudi a comprendre totes aquestes paraules. La totalitat de les fotos les podeu veure a la secció de Portfolio i àlbums del meu web.
Mai abans havia trepitjat una terra tan especial i fotogènica com aquesta.
Espero que tingueu uns minuts de temps per veure-ho, que us agradi i que ho visiteu.
Detalls i consells
A l’Índia pots volar per l’interior del país de manera econòmica, els vols solen costar unes 3.000 rúpies (60 euros) i aquestes són les principals companyies:
www.flykingfisher.com (recomanada)
www.goindigo.in (recomanada)
www.goair.in
www.airdeccan.net
www.spicejet.com
Trens
Gairebé tot el país està connectat per tren. Hi ha 3 tipus de classes, SEAT (seient) aconsellable per a trajectes curts, Sleeper 3AC i 2AC. Per comprar bitllets a l’estació cal saber el número de tren, i és una mica complicat, pots adreçar-te a les agències, que carreguen una comissió d’unes 50/100 rúpies (1 o 2 euros).
Bus
Hi ha infinitat d’autobusos, precaris però funcionen, aconsellable per a trajectes curts. Moure’s en bus és fàcil i molt econòmic, sempre hi ha algú que crida el nom de la ciutat des de la porta. Pregunta el preu abans de pujar a la gent que l’està esperant, és possible que en algun cas intentin cobrar-te de més.
De tota manera, si tens temps, tot i que és una mica caòtic i viatges acompanyat d’alguns ratolins inofensius, aconsello fer servir el tren. Si tens poc temps, agafa l’avió, però reserva amb prou temps d’antelació per aconseguir un bon preu. No te’n vagis de l’Índia sense pujar a un tren.
A les principals ciutats mou-te per les zones de mercats, allà hi trobaràs infinitat d’hotels i guest houses per unes 200 a 500 rúpies (4 a 10 euros).
El menjar és excel·lent, tot i que s’ha de demanar que sigui poc picant... Viure a l’Índia de manera correcta et pot costar unes 300–1.000 rúpies al dia (6 a 20 euros).
Tota aquesta ruta pel nord es pot fer en un mes sense problemes.
Una abraçada a tots i, en especial, a tota la gent que s’ha creuat amb mi durant tots aquests mesos.
Fins aviat
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT