Durant la transició espanyola, existia una publicació anomenada Cuadernos para el Diálogo. No és que fos res de l’altre món, però el fet que una publicació periòdica d’ideologia democratacristiana i espanyola fos decent, ja és un fet destacable per se (com ho seria ara, si hi hagués alguna cosa més que pamflets i libels varis). Doncs bé, aquesta revista dialogant va dedicar un monogràfic a allò que, de Madrid estant, s’anomenen cultures perifèriques. Entre d’altres articles, hi havia una enquesta en què diversos intel•lectuals o escriptors perifèrics responien a preguntes “innocents”. Una d’elles era “¿Porque escribe usted en catalán/vasco/gallego?”; Salvador Espriu, poeta i home meticulós, va desgranar paràgraf rere paràgraf i amb una lògica esclafant allò de la llengua materna, la naturalitat, les Homilies d’Organyà, les cròniques medievals, Narcís Oller i la repressió franquista. Joan Fuster, càustic assagista valencià, va ser més directe: “Porque me da la gana”. Ras i curt.
Doncs bé: amb el llibre d’Alfons López Tena ens trobem amb un volum que respon a aquest principi de porque me da la gana. M’explico: els diferents volums de teoria política, o de biografia/autobiografia política, acostumen a estar farcits de llenguatge políticament correcte, de navegar entre dos aigües. De concretar molt els detalls i de dissimular quan es toquen temes grossos. O de bombardejar el lector amb dades que tenen poc, o gens, a veure amb allò sobre el que representa que s’està escrivint. López Tena, a Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia, prescindeix de la retòrica inútil. El seu és un llibre clar, i directe, amb poca metàfora; el polsim d’exotisme l’aporten les cites sobre la cultura xinesa i el seu concepte de poder. Quan escriu pa vol dir pa, i quan escriu vi vol dir vi. De vegades, pot arribar a marejar la torrentada lingüística de l’autor, però l’articulació del discurs és impecable i la seva claredat, meridiana. Si algun espanyol militante arriba a llegir el volum (cosa difícil, tenint el compte el monolingüisme dels nostres veïns) es podrà queixar de moltes coses, però no de no haver-lo entès. Com a mostra, el següent paràgraf, que resumeix en gran part la resi central de llibre: "Assolida i consolidada la integració a la Unió europea de l'Estat espanyol, Catalunya es troba de nou amb el vell dilema: també a Europa per ser-hi cal ser Estat, i això es fa de dues maneres, independitzant-se i creant un Estat propi, o fent de l'Estat espanyol l'Estat dels catalans. Sense Estat, Catalunya i els catalans no existeixen per la Unió europea, no en són membres. Només els Estats seuen al Consell, només els Estats eligeixen comissaris i nomenen jutges, només les llengües dels Estats són llengua oficial i de treball a Europa, menystenint i excloent quaranta milions d'europeus de llengua pròpia diferent de la de l'estat on són".
A algú (bé, de fet a alguns) podrà no agradar-los el que escriu el senyor López Tena. Però no serà per no haver-lo entès. Ve de cara, defuig les giragonses i no s'està de dir les coses pel seu nom. I això, tenint en compte la viscositat de la política actual, ja és una virtut a tenir en compte, més enllà que un pugui estar d'acord o no amb els seus plantejaments.
PS. Acabat aquest article he descobert a la xarxa una entrevista a l’autor. No tindria importància sinó fos que és feta per la COPE. És llarga, però si algú té temps, val la pena per descobrir el personatge; cliqueu aquí, si en teniu ganes.
Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.