27-03-2009 18:17
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
És aquell terreny, on encara la generació dels majors solia visitar despreocupadament. Una frontera difusa i inalterada del fi de la ciutat. Ara els nens petits es desplacen en un món de plàstic i tancat. Van al col•legi, des del sudari del pis familiar, i allà els espera un pati per a l’esbarjo, en el que dos o tres arbres fan de testimoni en els seus jocs. I a vegades aquest llindar d’intercanvi està arrasat pel ciment i les activitats programades. Quan cau la tarda, a la sortida de l’escola, per alguns la visita al parc o a la plaça és encara possible. Per altres la televisió o la Play Station. Estem en un món en el qual la clau de casa, espera sotmesa al retorn d’ algú dels progenitors.
Ens resistim?
A ser devorats per un món fred i plàstic. A ser devorats pel cartró pedra de Hollywood i els seus actors o actrius de mel i setí. Volem tornar al impàvid instant en que ens entreteníem a observar com: una abella salta i el silenci despreocupat ens deté a la vorera del descobriment!
Hem substituït a aquella fera despreocupada de pel, sarna i antigues paparres, pel gat i el gos de peluix made in Taiwan. Fins i tot les temibles i antigues paparres han desaparegut del nostre imaginari. O les impassibles mosques que abans rondaven la nostra migdiada.
“El líquid espai de verd, es composava d’arbres centenaris i alts, en el seu interior uns quants jocs destrossats m’atreien com un poderós iman. Quan el vent bufava amb intensitat m’agradava asseure’m a observar la respiració entretallat d’aquell gegant que composava la unió de terra i arbres. Un dia van retirar tots els arbres fins a deixar un granit maldestre i ridícul. La meva angoixa davant de tanta mort, va ser un sanglot que va donar a la terra un senyal. Tot el que va venir després va ser mort i vent acalorat, que empenyia els vidres del veïnatge, fins a enderrocar-los davant la pèrdua del misteri”.
Ens resistim?
O ja hem acceptat la fi de la bellesa natural i la seva ordenada vida d’autoreproducció amb l’encant metàl•lic de les hores mortes.
PUBLICITAT
PUBLICITAT