PUBLICITAT
FLASH
23-10-2002 7:29
Sortir de casa una tarda càlida de tardor, córrer Rambla amunt, aquesta Rambla globalitzada, aparador dels canvis de la ciutat, i entrar al Teatre Principal, el nostre petit Romea, a escoltar els alexandrins de Fedra és, com diria Josep M. de Sagarra, «una festa que no ens podem permetre tots els dies». La geometria emocional de Jean Racine, magníficament delineada per Modest Prats, és un regal per a l'ànima, un plaer per reconciliar-se amb la paraula i amb els racons més recòndits de la condició humana. A Fedra, una perla de la dramatúrgia clàssica francesa, el desig passional sotmès als deliris de la raó engendra, amb l'ajuda dels déus, monstruositats cruels. És una tragèdia que beu de fonts antigues (Eurípides, Sèneca) i humanitza el mite de Fedra, filla de Minos i Pasífae i esposa de Teseu. Conta com Fedra (Rosa Novell) s'assabenta de la mort de Teseu (Pere Arquillué) i decideix donar via lliure al desig apassionat que sent pel seu fillastre Hipòlit (Eduard Farelo). Amb el retorn de Teseu, la revelació del seu amor no correspost, ja que Hipòlit estima Arícia (Maria Molins), genera una fatal reacció en cadena. Tant innocent com culpable, Fedra abandona la virtut al corrent impetuós de la passió anihiladora. El designi dels déus hi fa la resta. El resultat, com ens narra èpicament Teràmenes (Lluís Homar), incita a la compassió i al terror. El muntatge de Joan Ollé, que s'estrenà a Perpinyà el 4 de juliol i que ha girat amb èxit per diversos festivals internacionals, opta per una solució arriscada. Treballa a favor de la introspecció i deixa que la paraula envaeixi l'espai escènic com una polifonia. Despulla la interpretació de qualsevol gestualitat exagerada i obliga els actors a expressar-se des de l'estatisme cerebral i la immobilitat ritual. L'espai, nu i gairebé fosc, és lleugerament matisat per una llum tènue o encesa que s'ajusta a les sinuositats de la paraula. Des d'aquest minimalisme, els herois es repleguen en les passions més ín
times i inconfessables. La interpretació trobà dificultats per vèncer el repte declamatori i l'equilibri que exigeix la contenció expressiva (Molins i Homar hi reeixiren, però Novell i Farelo pecaren per excés). Malgrat això, la Fedra d'Ollé demostra que els clàssics s'aguanten per si sols. No cal buidar-los amb estètiques postmodernes que trituren els versos i que s'esgoten en la violència de sang i fetge i la vampirització cinematogràfica. Com reclamen els cànons clàssics, a Fedra, les morts violentes passen totes fora de l'escena. Lleialtat i traïció, culpabilitat i innocència, odi i desig, amor i gelosia són sentiments i passions perdurables, que s'encenen i s'apaguen en la gran foguera de la virtut.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT