PUBLICITAT
FLASH
27-11-2002 7:29
Dies meravellosos es basa en la novel·la homònima de Jordi Coca. Antonio Morcillo hi ha col·locat una càrrega de dinamita i l'ha feta esclatar per crear una adaptació teatral que recull els fragments de l'explosió i els bull al bany maria del confusionisme històric, el simplisme discursiu i la pretesa genialitat dramatúrgica. Morcillo desvirtua el sentit de la novel·la i no en recull el millor: oferir una perspectiva històrica dels anys decisius de la fi de la dictadura i de les beceroles de la dita «transició democràtica» que, per als lectors d'avui, pugui ser un testimoni literari, un mirall d'identificació o un mitjà de coneixement.
La dramatització de Morcillo pren com a base un material d'inspiració magnífic: el gran engany de l'operació dirigida per la intel·ligència franquista que s'ha convingut a anomenar transició democràtica. És un procés transaccionista que mereix ser qüestionat a fons, perquè ni fou modèlic, ni ha servit per recuperar la memòria i reparar la injustícia històrica. Els personatges de Dies meravellosos són una colla de joves de poble que veuen com la història els passa pels nassos i acaben sentint-se'n instruments, més que no pas protagonistes. Mentre assagen Fi de partida de Beckett, discuteixen sobre les opcions de la lluita antifranquista (de la inhibició a la resistència armada). Amb el pas del temps, canvien les seves vides i, a la fi, la història col·lectiva els fa néts dels vençuts.
Malgrat l'interès de la història, els actors fan el que poden amb un text dramàtic equivocat i una escenificació que, llevat d'algunes guspires, és una autèntica espifiada. La dramatúrgia barreja fragmentàriament -en un batibull inextricable- registres i estètiques diversos que exigeixen una interpretació extremada i proteica, i que se sostenen sobre la transcendència pseudodidàctica i la frivolitat més repulsiva. Amb tota la bona fe del món, els actors deambulen en un espai escènic de cartró que denota la grisor i la precarietat del
s anys setanta i el caos «ordenat» que, un cop mort el dictador, generà incertesa i resignació. Les solucions dramatúrgiques introduïdes en la segona part per pal·liar les males crítiques que rebé l'estrena al festival de Sitges d'enguany han insuflat més dinamisme a l'espectacle. Ha guanyat en ritme i, a causa de la precipitació, ha perdut encara més en concreció. («Que no s'acaba això!», es queixà, tot just començada la segona part, un dels poquíssims espectadors presents al Prado sitgetà.) Al capdavall, el problema bàsic persisteix: el muntatge arrenca d'un enfoncament històric i una dramatúrgia que ho confonen tot, sense establir una gradació en els continguts ni trobar una forma adequada per transmetre'ls. El resultat demostra que, després de conèixer a fons el període, cal explorar maneres atractives i contundents d'afrontar-s'hi dramàticament.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT