ELECCIONS EUROPEES
23-10-2013 10:33
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
En el nostre retir d’«Al Vent» de Bonastre rebem de tant en tant visites d’amics de sentiments i ideals compartits. Un dels més assidus és un bon company des dels anys de la Convenció per la Independència Nacional. Ahir, mentre –com a bons catalans– ens menjàvem uns rovellons, vam parlar d’un tema prou recurrent en aquest procés sobiranista que hem endegat: Cal o no fer front comú en les eleccions europees? El Punt-Avui (18 octubre), en el seu titular «desunió europea» ho descartava: «CDC es queda sola en l’intent de fer una llista unitària pel dret a decidir», i oferia trenta-una opinions diverses sobre la conveniència d’una llista comuna sobiranista el 2014: 16 pel sí, 9 pel no i 6 sense definició. Per què aquesta recança quan sembla, d’entrada, que caldria anar plegats a l’aparador europeu?
Cadascú de nosaltres hi va dir la seva. Compreníem el recel de les formacions polítiques a concórrer en una candidatura única: evitar el protagonisme d’uns i altres; excuses per la diversitat dels programes de cadascun d’ells; malfiança ancestral dels propòsits de l’altre; dificultat a trobar el personatge que encapçalaria la llista; i un llarg etcètera de subtils pals a les rodes. Sempre hi ha excuses de mal pagador per als qui no volen cedir cap espai de poder. Se’ns feia molt costa amunt combregar amb els arguments dels qui la rebutgen. El moment és massa important per no tenir una mirada prou ampla que arrodonís voluntats. Si, en un altra moment de la nostra història, Solidaritat Catalana va ser capaç d’aglutinar catalanistes i republicans per a un projecte compartit, per què desestimar ara un nou intent d’anar tots a la una a la conquesta d’una aspiració comuna.
Caldria anar, doncs, a Europa a proclamar amb veu forta i potent «el cas dels catalans», tan present en la diplomàcia europea del 1714. I, per a aconseguir-ho, seria de tot necessari deixar de banda tota mena d’oportunismes partidistes de l’alçada de petit campanar. Que cada partit, amb aspiracions sobiranistes, deixés de mirar-se el melic i eixamplés la mirada cap a un horitzó del tot assequible si ho fem conjuntament, com ho féu la societat civil en la Via Catalana. Els participants a la cadena no van tenir tants escrúpols ni tants miraments a l’hora de donar-se les mans per eixamplar la llarga corrua que recorregué el país de sud a nord: de més enllà del Sènia a més amunt del Pertús. El poble ho té molt més clar que els seus representants. I, en aquest cas, caldria preguntar-se qui representen aquests representants.
Davant del recel i malfiança dels partits, caldria cercar un candidat amb prou categoria i reconeixement internacional que fos capaç d’aglutinar els partits catalanistes del nostre Parlament. Temps enrere, quan el president Pujol va caure del cavall i va pujar al carro dels independentistes, hi va haver veus que el promovien per candidat a encapçalar aquestes eleccions.
Comprenc que, donada la seva militància en un determinat partit i els seus anys de govern no compartit per tots, no sigui la millor opció. (Si bé jo no la desestimaria del tot.) Però, per què no buscar-ne una altra? No hi ha entre nosaltres persones capaces d’aglutinar el desig i el sentiment de la majoria?
En el seu moment, forces catalanes van proposar Pau Casals com a president de la Generalitat a l’exili. Aquest no ho va creure convenient. A més, algú altre en tenia moltes més ganes.
¿Seria possible, avui, trobar una persona, al marge dels partits, que fos capaç de consensuar el desig comunitari? El bon amic va suggerir: «Per què no Josep Carreras?». La proposta no la vam trobar gens desassenyada. «Per què no?» El seu prestigi és reconegut mundialment, la seva labor humanitària és prou intensa i el seu compromís amb el nostre projecte va ser prou explícit.
Ens cal anar a la recerca d’un capdavanter allunyat de la militància partidista i de prou anomenada per ser ben vist i acceptat més enllà de les nostres fronteres.
Em direu: «I per què no Guardiola?». Doncs, no estaria gens malament, però, em sembla que, ara per ara, encara que capficat per aquesta, està per una altra labor.
Si us plau, no desestimeu aquesta proposta i, a ser possible, suggeriu altres noms de personatges reconeguts a escala internacional. Ens podrien fer un bon servei.
Convindria, doncs, que «El cas dels catalans» retornés a Europa 300 anys després de què països com el Regne Unit i Àustria ens haguessin deixat a l’estacada en les aspiracions absolutistes de França i del seu satèl·lit a Castella, Felip V. Potser seria hora de crear-los mala consciència.
PUBLICITAT
PUBLICITAT