TERRITORI
31-08-2016 17:27
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El passat 27 d’Agost es van complir els 80 anys de l’aprovació de la divisió territorial de Catalunya per part del Govern de la Generalitat d’aquell temps. Concretament va ser tràmit un decret d’en Josep Tarradellas, Conseller d’Economia de l’època, que va donar l’oficialitat a aquesta divisió.
El mapa comarcal va ser el resultat d’un treball dels membres de la Ponència a qui la Generalitat va demanar l’elaboració d’una administració territorial pròpia de Catalunya, donant voluntat a una crida popular, i sobre tot, donar continuïtat a uns dels pilars del Catalanisme polític, que ja Prat de la Riba, durant la Mancomunitat, va assenyalar; dotar Catalunya d’una representativitat territorial pròpia, allunyada del provincialisme de matriu espanyola, i defensant la legitimitat de Catalunya, com a nació, que es pogués representar geogràficament a si mateixa.
Com assenyala el geògraf i alma mater de la Ponència, en Pau Vila en aquesta entrevista; els treballs de la Ponència van acabar ben aviat, però la disputa política i els interessos dels partits van fer que es retardés l’acord final, que va arribar un cop començada la guerra, un mes i deu dies desprès. Va ser una aprovació sense cap marge de maniobra ni possibilitat d’implementació, però per això mateix, i en aquest context, va transformar un mapa tècnic, en un símbol polític de gran magnitud, segurament el símbol del catalanisme polític per excel·lència; el mapa comarcal de Catalunya.
Una de les primeres reclamacions fetes pels representats de la Generalitat, un cop tornats de l’exil.li i coincidint que el primer president va ser el propi Tarradellas, va ser la divisió comarcal del 1936; el mapa comarcal es va transformar com una eina reivindicativa d’unes llibertats i d’un autogoverns perduts durant la dictadura franquista.
En els temps que estem vivint, on la reivindicació nacional catalana ha arribat a límits que ningú preveia, el país i la Generalitat torna a ensopegar amb la mateixa pedra de la divisió territorial. Aquest cop però, i salvant les distàncies amb el context del 1936, la proposta territorial està tancada a un calaix. Es parla de desobeir, de tirant endavant amb el procés; i quina millor senyal i quin millor pas ferm cap al futur, que dotar al país amb una estructura territorial, nova, moderna i actualitzada. Però continua tancada al calaix perquè Madrid no accepta la modificació dels límits provincials, un bon moment i un bon símbol, un altre cop d’afirmació nacional catalana.
Quin millor missatge de futur, que saber quin país volem i com el volem construir. Recuperem la reivindicació geogràfica com a eina d’emancipació i de cohesió.
PUBLICITAT
PUBLICITAT