CONCERT
07-05-2019 18:02
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Diumenge vaig sentir “Les quatre estacions” de Vivaldi a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova. El solista va ser Gabriel Coll, l’excel·lent violinista manresà que va defensar una versió molt compromesa de l’obra al capdavant de la Camerata Eduard Toldrà. A vegades es fa difícil explicar què vol dir això d’una “versió compromesa”: és que no es van limitar a tocar les notes que hi ha a la partitura? És que van inventar-se alguna cosa més? És que hi ha alguna diferència entre aquesta versió i la que tinc en CD a casa meva?
La música s’escriu i els intèrprets toquen allò que està escrit, però l’escriptura musical és tan poc precisa com la teatral: Shakespeare va escriure allò de “ser o no ser”, però no va precisar quina entonació calia donar-hi, quin espai havia d’haver entre les paraules, quina inflexió al final de la frase era la més adequada... Tot això ho va deixar en mans dels actors, dels intèrprets. Quan Vivaldi va escriure “Les quatre estacions” es va preocupar de que la impressió de la partitura fos el més acurada possible —per això la va fer imprimir a Amsterdam i no pas a Venècia on els impressors de música eren bastant fluixets—, però un cop impresa l’obra, va deixar ens mans dels intèrprets tota la resta.
Estem acostumats a escoltar l’obra de Vivaldi en versions molt planes, dolces i serenes. Són versions que destaquen la bellesa i la calma d’aquesta música. Possiblement es tracta de la música “clàssica” més popular del món i aquesta manera d’interpretar-la s’ha imposat en els darrers 50 anys. Però Gabriell Coll no en fa una lectura plana i lineal sinó que s’hi compromet: estudia a fons l’obra i en destaca els contrastos, busca els tempos més adequats (Vivaldi només va escriure unes paraules força indeterminades com “allegro” o “lento”), es compenetra amb el violoncel i amb el contrabaix que, de sobte, adquireixen un protagonisme que no havíem descobert en aquesta obra. Els pizzicatos no sonen mai igual: a vegades són dolços (quan imiten les gotes de pluja) i a vegades furiosos, a vegades són melòdics i d’altres percussius. I en cadascuna d’aquestes intervencions demana als músics que hi posin el cor, que toquin amb l’ànima i que expressin allò que ell, com a director, ha interpretat. Això vol dir comprometre’s amb la música: apostar per una opció i defensar-la, encara que s’allunyi de les famosíssimes versions gravades en CD.
A vegades es fa difícil explicar què vol dir això d’una “versió compromesa”. Doncs el millor és anar a escoltar-la. Tenim la sort que aquest concert es repeteix el proper dissabte 11 de maig a Sitges, a les 20’30 al Prado.
PUBLICITAT
PUBLICITAT