PUBLICITAT
MÓN . CAT - EL MÓN, DES DE CATALUNYA I EN CATALÀ
12-09-2004 8:42
L'article d'avui vol ser un sentit homenatge a totes aquelles persones que d'una forma gris, a vegades desinteressada i sempre fora de tot protagonisme, ens varen oferir amb el quefer dels seus oficis quelcom més que un simple servei. Ells ja no hi són, però, alguns dels que varem tenir la sort de conèixer-los, no només els recordem sinó trobem a faltar el tracte interpersonal. Quelcom, malauradament, irrepetible.
Agutzil: funcionari de l'ajuntament que igual anava de porta en porta a cobrar els arbitris, llegia comptadors, tancava i obria l'aigua des de la tapadora del carrer en èpoques de carestia, llegia pregons quan el pregoner no hi era o es posava malalt, repartia les circulars de la Casa de la Vila... Servia per tot i més.
Amanuense: escrivia per qui no en sabia. Que calia fer una carta o omplir qualsevol document, anava a les cases que el demanaven, llegia el que no entenien i redactava allò que li anaven dictant, fent-ho entenedor.
Barber: La barberia era com un club social. Es llegia el diari, s'arreglava el govern, s'explicaven acudits i es cantaven cançons. A més, el barber, afaitava i tallava cabells. Els massatges podien durar hores, si no hi havia gent. Alguns, solien tenir coneixements de medicina i no s'estaven d'aconsellar fregues i ungüents a pagesos i pescadors amb l'esquena malmesa. N'hi havia que eren músics afeccionats amb bona lletra. Si la feina els ho permetia, els dissabtes cap al tard, feien autèntics concerts a la porta de la barberia, generalment, acompanyant al sastre.
Bosquerol: A part d'ajudar als carboners vigilava i netejava el bosc. En desaparèixer l'ofici de carboner, el bosquerol es quedà sense feina i el bosc sense qui el cuidés. Prengui nota l'oficialitat. Abans, dels boscos se'n tenia cura perquè en ells s'hi treballava de forma racional, la major part de l'any, extraient-hi un profit.
Campaner: No era un ofici a plena dedicació. Sense anar més lluny, el campaner del meu poble feia de fuster i tenia el taller just davant de l'església. Quan tenia que tocar les campanes no en tenia més de cinc minuts fins dalt de tot del campanar. El campaner donava les notícies a toc de campana. Els repics podien sonar a: bateig, comunió, casament, agonia, mort, festa, missa i alarma. La feina més habitual consistia, com haureu endevinat, en tocar les hores. La gent gran feien apostes per a veure quants quarts es descuidava, per arribar-hi tard o pel que fos.
Carter: A carter, crec que ja s'hi arribava per oposició. A més de repartir, guardava la correspondència i la paqueteria. La llegia, la contestava i enviava telegrames sense moure't de la cadira. Es a dir, cobria l'absència del destinatari, oferia els seus serveis a qui no sabia de lletra i redactava les telegrafies en brut per desprès passar-les quan arribava a correus. Si el servei de correus en troba algun com aquest que el posi a la vitrina del museu.
El correu: Es tractava del cotxe de línia. A part de passatgers, duia tota mena de encàrrecs, la premsa, paquets, ànecs i aviram per la Festa Major. Però si era menester, lliurava missatges personals en llocs inversemblants. Era d'allò més corrent veure com el xofer desviava l'auto de la ruta i s'endinsava per camins carreters a una masia que era prou lluny de la carretera com per pensar-s'ho dos cops.
El recader: De fet, era el mateix que és ara. Però, li tenies tanta confiança que quan sabies que era el del teu poble qui tenia la mercaderia, ja estaves tranquil. Costa d'explicar, perquè també sé que costa d'entendre-ho... Hi havia cops que enviaves miralls o qualsevol altre tipus de mercaderia fràgil. Doncs, donat el cas, et trucaven per telèfon per dir-te: No t'amoïnis que ha arribat sencer! I anar a recollir la mercaderia no corria cap pressa. La guardaven el temps que fos necessari sense cobrar consigna.
Metge de poble: No tant sols era el metge. Era el confident, l'amic de la família, el padrí dels nens que duia al món i el forjador de possibles noves vocacions. Mireu si era important el metge de poble que s'atrevia a dur-li la contraria a l'àvia. I el que és més gros. Era, en tot cas, el primer en saber que la dona d'algú havia quedat embarassada... Delicada professió.
Pregoner: Tenia la gràcia de donar les males noticies com si fossin bones. Recordo que el del meu poble va arribar de Madrid sense saber ni què era l'embut. Espavilat com pocs, aviat feia els pregons meitat en castellà castís i l'altra meitat en català de L'Empordà. Tot i que no sabies on parava un, ni on era l'altra, tenia la gràsia del sielo, Maria Dolores... Ens l'estimàvem molt.
Sereno: A diferència que a ciutat eren distribuïts per barris, en el pobles feia el servei de nit i, normalment, només hi havia un sol funcionari. El meu poble (cadascú té el referent que li ha tocat tenir) era un poble mariner. Aleshores, més de la meitat de la població, d'una manera o altra, treballava a la mar o de la mar. Els pescadors anaven a dormir molt d'hora perquè es tenien que aixecar al pic de la matinada per anar en mar. El patró de la barca, no podia anar-los avisar, a tots, d'un en un. Aquest era un avis convingut, bé fora per la mandra del mariner o de comú acord. Al sereno que, com entendreu, se sabia de memòria allà on vivíem tots, li posàvem unes pedres en el marc del portal de la casa. La grossa marcava les hores, la mitjana les mitges hores i les petites els quarts. A la primera ronda el sereno feia deguda anotació de los hores que indicaven les pedres que havíem col·locat, i, segons això, ens venia a despertar, cridant: el nostre nom, l'hora que era i el temps que feia.
Telefonista: Abans, per trucar per telèfon, encara que fos una trucada local, calia posar conferència. Per entendre'ns, calia demanar a la telefonista que ens posés amb el número amb el que volíem parlar. La majoria, no tenia telèfon a casa. Això representava anar al locutori i demanar tanda perquè l'operadora ens marquès el número. A còpia d'anys, les telefonistes ho sabien tot de tu mateix i de les persones amb les que normalment parlaves. Si escoltaven les trucades, aquestes et costaven més barates, perquè elles s'encarregaven de tallar la comunicació tot just quan acabaves de parlar. Recollien missatges i avisaven a tercers, en els casos de que no tinguessis aparell a casa. Amb la simple molèstia de passar pel locutori de vegada en quan, sabies qui t'havia trucat, perquè i la totalitat de noticies d'àmbit local. Petaves la xerrada i enforties amistats.
Vigilant: A ciutat, funcionari de nit. Anava acompanyat pel sereno de barri. En els pobles, el vigilant era com en el cas del sereno un funcionari de l'ajuntament. Sortien, un per cada cantó, fent-se trobadissos en un lloc determinat, no massa lluny de cal metge o de la farmàcia. La missió del vigilant era mol semblant a la del sereno. Llevat quan calia anar a buscar alguna medicina, avisar el metge, despertar el capellà, avisar l'agutzil o ajudar a qui ho necessités. Duia les claus de l'ajuntament i de totes les dependències municipals
Resum del que no sabíem: Dissortadament, el progrés fa que tot això soni a tranuitat. Penseu el que vulgueu, però, no sabria a què atribuir les mancances, de tot caire, que els serveis públics pateixen avui dia.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT