La figura del buit, d'El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal Eril emprèn la seva peculiar odissea. S’enfonsa al mar com un plom,  aprèn a respirar sota aigua, esdevé objecte d’investigació científica, s’envola a l’espai i, en veure perillar la pròpia integritat, es transforma en plàncton i flota invisible per tot arreu. Així doncs, es reinventa a cada disc, defugint tot camí previsible i, amb cara de no haver trencat mai un plat, el que va trencant són motlles. Després de tres discos singulars i excel•lents “Per què es grillen les patates” (2007), “I les sargantanes al sol” (2009), “Vol i dol” (2010), ara publica el doble “La figura del buit” (2013).

A “La figura del buit” s’hi entra per la portada. El resultat és un disc de so negre i cru. La psicodèlia li surt per les orelles. Una mica com els Yo La Tengo versionant clàssics del soul. Una mica com el “Forever changes” dels Love. Hi ha melodies lluminoses d’escola Motown i harmonies californianes. Hi ha saxos, trompetes i trombons. I el so crunchy del hammond sostenint un edifici rítmic que per moments et voldria fer ballar. Tot forma un collage a l’estil “Sandinista”, on els hits potencials conviuen amb experiments impensables.

FITXA ARTÍSTICA:

Joan Pons, veu i guitarra
Dani Comas, baix
Idelfons Alonso, bateria
Artur Tort, teclats
Isidre Palmada, trombó
Genís Bou, saxo
Durada: 60'