Núria Graham, en concert

Et proposo una experiència interessant:

Cerca “Dark Past Núria Graham” a YouTube i l’escoltes, sobretot!, sense imatge.

Centra’t en els detalls de la cançó, de la guitarra i, per descomptat, en la veu. Intenta imaginar qui caram està interpretant aquest tema, de melodia tan òbviament precisa.

Qui caram canta amb aquest veu sensual, negrosa, madura, amb el punt just de quejío. I quan, estant encara a cegues, al final de la cançó escoltis que la intèrpret diu “Ja està, no?” et diràs: Però... la cantant no era ianqui?

Després, tecleja "Where’s My Home". Veuràs com la Núria, tot rient de la teva sorpresa, arrenca amb un altre tema impecable –i també propi!-. Ara sí, observa i gaudeix de la naturalitat amb la que interpreta aquesta peça, impregnada de sòlid funk johnmayerià. L’efecte sorprenent s’incrementa i t’anuncia que ja estàs llest per anar a veure-la en directe.

Un concert d’aquesta jove vigatana, d’arrels irlandeses i basques, és quelcom digne de ser viscut. La seva posada en escena és fins i tot capaç de millorar l’excel·lència que preveies després d’escoltar els dos temes precitats: una veu singular, natural, poderosa, sempre centrada en allò essencial i, potser el més important, gens impostada. Associada a una inusual capacitat de generar entorns sonors nous, permanentment dinàmics, amb la guitarra. L’efecte de tot plegat en el públic impressiona: tothom bada, ningú gosa obrir la boca... ni quan afina la guitarra.