Caixes frikis. Una fantasia de Jaume Vidal

Frikisme il·lustrat

El món objectual que fa referència al món de la fantasia, com ara una figureta, un pin o tota mena de marxandatge, té per a mi molta importància. Són petits objectes que a causa de l’edat o per la pèrdua d’interès solen acabar al fons d’un calaix o d’una capsa de cartró amb destinació a les escombraries. Com els hi dono rellevància vaig decidir encabir-los en un marc. No sols per enaltir-los, ja que el fet que estiguin col·locats sense ordre els fa conservar el seu caràcter d’objecte popular, sinó per tenir més consciència de la seva existència. Perquè són  representació de ficcions llegides, observades o escoltades. Testimonis de somnis que fan que la realitat pugui ser més suportable.

Aquestes caixes frikis no tenen vocació artística, però sí que comparteixen format. Són composicions físiques que utilitzen un marc. I també són construccions conceptuals. El seu caràcter aleatori pel que fa a la col·locació dels objectes i el fet que no tots els objectes es veuen, si més no, amb prou nitidesa, apropa les caixes a la idea propera al l’art contemporani que no tot el que no es veu, no existeix. De fet, les caixes frikis són una mena de sobre sorpresa en què pots intuir el que trobaràs, però cal obrir-les per saber del cert que t’hi pots trobar.

El que connecta de debò les caixes frikis amb l’art és la bogeria col·leccionista: l’afany de buscar mètodes que permetin conservar i augmentar les peces. Clar que hi ha un contrasentit. El mateix desig de buscar un sistema que racionalitzi l’espai crea un nou conflicte d’ubicació.

De petit vaig caure en un televisor de vàlvules.

Sóc el que sóc perquè de ben petit no baixava al carrer com la resta de nens per jugar en un patinet fet amb fustes d’embalatge i coixinets. La raó és que a casa meva va entrar un televisor, el primer de tot el carrer. Sóc fill de Rin-Tin-Tín, Bonanza i Herta Frankel. I tot el que va seguir, com Star Trek (UHF, blanc i negre, i hores d’emissió desaconsellades per infants). Cinema de barri i tota mena de tebeos. Des de Gordito Relleno a El Hombre Enmascarado, passant per Tintín i el Capitán Trueno i bla, bla,bla. Línia clara i Makoki. Corben i Corto Maltés. Després va tocar Art i assaig.  Tot això em va fer arribar el periodisme. Això i l’amor a la cultura: la música, l’art, el cinema. Excepte una etapa en que em vaig dedicar a un programa televisiu de testimonis, he treballat a la premsa escrita. Estic molt content d’haver publicat a El Món, l’Avui, La Vanguardia, El Observador, El País, El Punt i El Punt Avui, on he estat cap de la secció de Cultura. He comissariat exposicions, de les que en guardo molt bon records: Els periodistes en el còmic, al Palau Marc de Barcelona; la dedicada a la Factoria Bruguera, al CCCB i una altra en homenatge al dibuixant Enric Sió, a la galeria Alícia Ventura. També va ser un projecte interessant el cicle Gargots a la galeria Sicart de Vilafranca, al voltant del dibuix en la creació contemporània. He fet algun llibre, un de superherois i poder; un dedicat al pintor Vives Fierro i la seva mirada a La Havana, un volum dedicat a la dibuixant Pilarín i també una guia de Barcelona il·lustrada per Pep Brocal.