Evocació de Gabriel Ferrater

L’acte com sempre a les 7 de la tarda del divendres 4 de novembre a la sala d’actes de l’UPC.

Ferrater va néixer a Reus i va estudiar Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i des de 1967  va exercir de  professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma. Imparteix també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, a l’estiu del 1971, i part del curs 1971-72 a la Universitat de Barcelona sobre gramàtica transformacional del català, escriu articles de crítica, que són publicats com a pròlegs d’edicions d’obres de Josep Carner, de J. V. Foix i de Hölderlin, i tradueix al català Der Prozess, de Franz Kafka. També tradueix Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky, obres per a les quals prepara una anotació adaptant la teoria al català. En castellà ha traduït Hemingway, Weiss, Södeberg, Gombrich i Bierwisch.

Autor d’una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962), Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968). Ferrater va ser una persona de forta personalitat però també de grans contradiccions.

Es va suïcidar a l’abril de 1972, al seu pis de Sant Cugat del Vallès.

Enguany, aprofitant el centenari s’han posat altre cop damunt la taula l’estudi de l’obra i la personalitat de  Ferrater.

Ens afegim a la gran quantitat d’actes i celebracions que s’han fet amb la conferència de l’Oriol Pi de Cabanyes, un vell amic de l’Aula que en diverses ocasions ja ha ens ha ofert altres xerrades. 

Oriol Pi de Cabanyes neix a Vilanova i la Geltrú el 10 de maig de 1950.

Des de molt jove comença la seva tasca com a escriptor. Així, només amb disset anys i com a resultat d’un reportatge sobre els encontres que s’organitzaven a la comunitat ecumènica de Taizé -on viatja l’any 1967- guanya la primera convocatòria de la “Crida als escriptors joves” de Serra d’Or. Amb vint-i-tres anys obté el premi Prudenci Bertrana amb la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren, que apareix l’any 1973. Amb aquesta mateixa obra també aconsegueix, l’any 1974, el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la.

Pi de Cabanyes compagina l’escriptura amb la seva activitat docent. Com a novel·lista també és autor dels llibres També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud -obra amb la qual queda finalista del premi Josep Pla de l’any 1975- i Esquinçalls d’una bandera, finalista del premi Sant Jordi de 1976 i apareguda el 1977. Aquí, l’autor planteja el final d’una etapa, el franquisme, i el principi d’un nou temps.

En el camp de la narrativa breu, l’any 1978 escriu l’obra Novenari d’ànimes. Aquest mateix any és elegit vocal de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. També publica l’antologia de textos Què va dir Andreu Nin (1978). Com a crític de la literatura i assagista, l’any 1971 havia publicat, conjuntament amb Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70. Com a especialista en el segle XIX, el 1978 publica l’obra La Renaixença, el 1984 Apunts d’història de la Renaixença i amb Repensar Catalunya (1989) obté el Premi Josep Vallverdú d’assaig l’any 1988.

Els múltiples interessos d’Oriol Pi de Cabanyes també es reflecteixen en la diversitat estilística i temàtica d’obres com el dietari Llibre d’hores (1975-1978), publicat l’any 1980, o el llibre de viatges Pel bell nord glaçat, premi Sant Joan de l’any 1995, a banda dels treballs biogràfics sobre personatges com el del seu avantpassat Alexandre de Cabanyes, Joaquim Mir, Roca Sastre, Pla-Narbona, Enric-Cristòfol Ricart o Antoni Gaudí, sobre el qual publica l’assaig Gaudí, una cosmogonia (2002).

Tenen especial rellevància les col·laboracions que l’autor fa en publicacions periòdiques com Serra d’Or i en diaris com l’Avui i, sobretot, La Vanguardia, mitjà en el qual escriu habitualment. D’aquests escrits centrats, en gran part, en autors de la literatura contemporània, en sorgeixen les obres Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa. Noves glosses d’escriptors (2005) i Pedra sobre pedra: tercer recull de glosses literàries (2007).

Oriol Pi de Cabanyes també desenvolupa al llarg de tots aquests anys una important tasca com a gestor cultural i, d’aquesta manera, exerceix de director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha dirigit, també, el Gabinet del Conseller de Cultura i el Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura

Us esperem doncs a la conferència Evocació de Gabriel Ferrater, el proper divendres 4 de novembre a les 7 de la tarda  a la sala d’actes de l’UPC.