Energia emocional pel confinament

Ja portem més d’una setmana de confinament i la noticia que ens temíem, la de que s’hauria d’allargar, ja ens ha arribat. Necessitem força per tirar endavant una situació que ens és desconeguda per la majoria de nosaltres, però no per a tothom. Que fem quan ens trenquem una cama i ens diuen que hem d’estar tres mesos quietes, o quan ens diagnostiquen una malaltia crònica o que fa el que entra a presó…? Totes aquestes situacions tenen en comú la pèrdua d’un ideal, sigui la salut, la mobilitat, o la llibertat. És el que en psicologia diem un procés de dol i és quelcom que està molt ben definit i que passa en diferents fases.

Quan ens donen la noticia que no ens agrada, entrem en una fase de shock, és el “no pot ser que aquí ens passi això”, “sembla ciència-ficció”. En aquesta fase actua la por, el que no coneixem, el que no podem controlar ens fa por, i aquesta por en la seva mesura justa és bona, la por a contagiar i a ser contagiats  és la que ens fa rentar be les mans, la que busca informació, però la que quan és en excés fa fer compres desproporcionades del que sigui.

A continuació entrem en una fase d’unes altres emocions que seran positives o no segons sigui la seva intensitat. Son la tristesa i la ràbia. Que podem fer per que no ens trasbalsin tant?. La tristesa demana ajuda, companyia. Ara molts de nosaltres estem més temps amb la nostra família, és bon moment de regalar el  que normalment ens és escàs, el temps. Organitzar-nos perquè cada dia puguem dedicar atenció als qui tenim a casa i als qui no tenim i no podem visitar, però estimem. Estem confinats però no aïllats. Tenim el privilegi de les telecomunicacions, encara que no tots. Millor una videotrucada, però també una trucada ens és útil, un whats, amb un missatge d’esperança, de positivitat. Benvinguts tots els memes d’humor!, ens ajuden a minimitzar la duresa de la situació.

I per totes les persones que viuen soles, entre un 30 i un 40 % en el nostre país, la comunicació diària és indispensable. Som mediterranis i estem acostumats a la llum i al contacte social. La nostra Rambla te una funció terapèutica a Vilanova. No totes les vivendes tenen bona llum i espai còmode, però si que podem buscar aquestes endorfines estant  actius. Tenir uns horaris, -una mica flexibles -, d’higiene personal i de la llar,  de teletreball, si és el cas. Si tenim nens petits organitzar-nos per que ells també estiguin atesos i per això intercalarem temps de joc amb temps de treball individual. Que hi hagi estones per estar sols i estones per estar acompanyats, i tot això ho haurem de pactar prèviament, amb nosaltres i amb els qui ens envolten. Molta atenció a l’afectivitat amb la parella, també als adolescents.

Aquí ja entrem a les fases que en diem de negociació, observar que ens fa sentir be i que no. Totes les activitats creatives ens generen benestar, i no sols ho son pintar o dibuixar. Cuinar plats diferents, cuidar les plantes, ballar, fer exercici físic en el racó de gimnàs que hem improvisat, re decorar la vivenda per adaptar-la millor a les necessitats d’ara, reorganitzar armaris cara al bon temps que està venint, bricolatge, lectura, etc. son projectes que podem anar administrant perquè cada dia tingui una il·lusió.

I sobretot cuidar els nostres pensaments, que son la clau de les emocions i de la conducta. Sabem que les persones resilents, les que sobreviuen a les situacions difícils, és caracteritzen principalment per  tenir un pensament positiu. No caure en la ràbia de per que ha passat això, ni en el catastrofisme per les conseqüències econòmiques. Viure en el present, pensant que som un equip treballant per una sola causa, solidàriament, cadascú en la tasca que millor pot fer, els sanitaris a tots els nivells, tots els empleats de l’alimentació, del transport, de l’ensenyament, de la neteja, els voluntaris que cusen mascaretes, els músics que ens acompanyen, i els que és queden a casa per evitar contagiar o ser contagiats i no col·lapsar més encara els serveis de salut, etc.Tots som necesàris.

Agraïr a tantes i tantes persones que fan que aquesta sigui una experiència per aprendre.


Irene Guasch Papiol
Psicòloga general sanitària