Gargallo: “cal protegir el món local, tornar a reinventar-nos, i buscar nous nínxols productius per competir”

ECONOMIA POSTCOVID 2021-2023

És ben clar que des del punt de vista econòmic la COVID-19 ens ha canviat la vida a tots i a tot el món, un món que s’ha parat com un rellotge de corda i, com succeeix en les grans indústries pesants, l’encesa de maquinària no serà automàtica, sinó que serà a poc a poc. En el nostre cas dependrà també de la capacitat de les vacunes per poder tornar a donar corda a aquest gran rellotge que es diu món per tornar a una certa normalitat.

És absurd entendre tots els comentaris optimistes a la premsa (i dels polítics)  que preveuen tenir solucionada aquesta crisi a curt termini. Des de la meva humil opinió tenim per a 2-3 anys per a tornar a xifres del PIB 2019 i això si tenim sort amb les vacunes.

El problema, com en totes les crisis, és veure la capacitat de resistència de la nostra economia amb diversos sectors altament tocats (HORECA, automoció i comercial) que tenen un gran impacte en el nostre PIB i uns comptes públics amb un dèficit galopant que em preocupen enormement. Tot i que ara ja no és necessari el control del dèficit i la supervisió per part de la CEE, aquest minvarà (segur) la nostra capacitat de recuperació. Veig provable que a mig termini s’hagin d’efectuar importants ajustos fiscals per la via de la despesa, si el Banc Central no li dóna a la màquina de fer bitllets i generar inflació.

No tinc tampoc clar que la macro inversió d’una fàbrica de bateries sigui realment el futur de la indústria i del cotxe. Parlant amb enginyers, aquests em comenten que al món no tenim terres rares suficients com poder substituir el carboni de la nostra economia, i que el futur sostenible del cotxe elèctric vindrà alimentat segurament per una pila de combustió d’hidrogen connectada a un motor elèctric.

També cal dir que la pandèmia ha portat coses positives, la comunicació virtual per videoconferència: Meet, Jitsi, Zoom, Skype,  ja són coneguts fins i tot pels nostres avis, i en la gestió empresarial s’han reduït costos de reunió, trasllat, i sobretot de TEMPS (al nostre despatx, per posar un exemple, vam fer totes, i dic totes, les entrevistes de renda de la campanya 2019 per videoconferència). El teletreball també ha servit per a poder organitzar les famílies, encara que no tinc del tot clar que en tots els sectors s’hagi guanyat productivitat (com per exemple el sector públic on s’ha produït tot el contrari: s’han eternitzat les gestions i els expedients).

Per tant, cal intentar protegir el món local, tornar a reinventar-nos, i buscar nous nínxols productius i aventurar-se a l’exportació, no els hi queda una altra a les PIMEs si volen competir en un món cada vegada més global i especialitzat. D’altra banda, cal anar amb compte amb oligopolis: veig grans núvols en el sector comercial, el petit comerç local i les empreses haurien d’estar preocupats per l’atomització dels canals de venda comercials cada cop està més arrelada al canal digital. Al meu entendre és un greu perill,  veig a les empreses en un futur pagant per  poder posar els seus productes a la venda en aquests canals. També, és veritat que conec comerços i petites PIMEs que estan utilitzant canals com Ebay, Amazon etc. i que estan tenint molt d’èxit, ja veurem com evoluciona.

Però de tota aquesta pandèmia hem de treure conclusions pròpies els mateixos consumidors:  utilitzar el comerç local, el consum d’aliments  de proximitat i buscar novament l’autosuficiència alimentària amb l’especialització local.

La nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, això ja ho tenia: recordeu la nostra història industrial al segle XVIII-XIX com un important centre industrial, agrícola, pesquer, mercant etc. Per què no ho podem tornar a ser ? tenim a més d’història industrial, universitat, personal qualificat i una ciutat oberta i amable.

Què ens falta?  ens falta una classe política constructiva no instaurada en el conflicte (a Catalunya també), un sector públic facilitador,  que no posi traves a tot, problemes,  articles d’infinits decrets a complir, i sobretot demores eternes i una greu falta d’ètica i sentit comú. Us puc assegurar que aquest últim any la nostra lluita (i hores perdudes) amb l’Administració en els despatxos professionals ha estat molt intensa.

Al nostre Ajuntament de Vilanova només li demano agilitat (avui tot s’eternitza), que s’adonin que si no ajuden a les empreses i petits empresaris no quedarà gent per a rescatar (per què són els únics generadors d’ocupació i riquesa) i l’Administració mai podrà rescatar a tothom. Que recordin, com ja vaig manifestar l’any passat, que les taxes són un preu per servei públic, si aquests no s’han produït, no se li poden carregar a l’empresari/empresa i crec s’està fent, al meu entendre, inadequadament i en un mal moment.

Per a acabar, vull animar a tothom a tenir una consciència més global de la situació, i pensar en termes d’una economia col·laborativa que sempre donarà més fruits que una economia competitiva, desconfiar d’aquells que ens ofereixen solucions ràpides i populistes per a sortir d’aquesta crisi (amb això recordo també el que va passar després de 1929), i sobretot empoderar-nos per tornar a intentar reindustrialitzar-nos amb una nova cultura de la pagesia autosuficient i de proximitat. Estic totalment segur que donant-nos suport tots junts, plegats ho aconseguirem.


Miquel A. Gargallo, economista i assessor fiscal a Grup de Gestió Fiscal
http://www.grupgestiofiscal.com/