El Garraf deixa empremta a l’UTMB 2026

L’edició 2026 de l’Ultra-Trail du Mont-Blanc ha tornat a convertir els Alps en l’escenari d’una de les grans cites mundials del trail, amb tres corredors vinculats al Garraf afrontant tres reptes ben diferents. Jorge Rodríguez Bautista i Daniel Almonacid Victoriano han aconseguit completar les seves respectives proves, mentre que Uri Sivill es va veure obligat a abandonar la TDS a causa de les complicades condicions meteorològiques.

Jorge Rodíguez Bautista: 60 quilòmetres de control, calor i emoció fins a Chamonix

Jorge Rodríguez Bautista va afrontar dijous l’OCC (Orsières-Champex-Chamonix), una cursa d’uns 60 quilòmetres i prop de 3.500 metres de desnivell positiu que uneix Suïssa amb Chamonix.

Per a Rodríguez Bautista, però, l’OCC era molt més que una cursa: era la seva vuitena participació en proves de l’univers UTMB. I el resultat no podia ser més satisfactori: 8 hores, 39 minuts i 19 segons, que li van permetre acabar en la 270a posició de la classificació general, entre uns 2.000 participants, i ser 194è classificat masculí i 7è de la seva categoria d’edat.

El corredor de Vilanova va plantejar la cursa amb prudència. Coneixedor dels problemes de rampes que acostuma a patir en proves tan exigents, va decidir sortir tranquil, controlant el ritme des dels primers quilòmetres. A aquesta dificultat habitual s’hi afegia una calor especialment exigent, amb temperatures que van arribar als 31 graus.

La cursa, però, li reservaria aviat un contratemps inesperat. En arribar al primer avituallament, a Champex-Lac, i mentre omplia aigua, se li va trencar el soft flask. Un petit incident que va obligar-lo a modificar sobre la marxa tota l’estratègia prevista i que li va fer perdre uns minuts que, en una cursa amb un nivell tan alt, acabarien sent decisius.

Lluny de deixar-se portar per la frustració, Rodríguez Bautista va continuar gestionant l’esforç. La part nova del recorregut entre Trient i el pic de la Balme, ja en territori francès, li va permetre recuperar temps i acostar-se als primers corredors de la seva categoria. Però el temps perdut durant la primera part ja era difícil de recuperar.

Va ser aleshores quan va prendre una decisió tan intel·ligent com difícil: controlar el ritme i gaudir de la cursa.

I el premi final va ser un d’aquells moments que expliquen per què milers de corredors tornen any rere any als Alps. L’arribada a Chamonix, poc abans de les quatre de la tarda, amb el Mont Blanc com a teló de fons i els carrers plens d’aficionats animant els corredors, va convertir les 8 hores i 39 minuts d’esforç en una experiència difícil d’oblidar.

Daniel Almonacid: 172 quilòmetres, dues nits i una llicó de companyonia

Si l’OCC de Jorge exigia velocitat i capacitat de gestió, el repte de Daniel Almonacid Victoriano era d’una altra dimensió. El corredor de Canyelles va afrontar la prova reina, la UTMB, amb un recorregut que, segons el seu rellotge, va acabar sent de 172,08 quilòmetres i 9.764 metres de desnivell positiu. La seva aventura va durar exactament 36 hores, 37 minuts i 37 segons. La prova oficial estava plantejada al voltant dels 168 quilòmetres i més de 10.000 metres de desnivell.

La meteorologia ja va marcar la cursa abans de començar. La sortida, inicialment prevista a les 17.45 h, es va retardar dues hores a causa de la pluja i les tempestes.

«Merda, tocaran dues nits de córrer per la muntanya», va ser el primer pensament d’Almonacid. Amb perspectiva, però, el corredor considera que la decisió va ser encertada: el retard va permetre evitar bona part de la pluja i el fred que sí que van patir altres participants de l’edició.

En el seu cas, l’estratègia va ser clara: anar de menys a més. Sense cap tipus d’assistència i afrontant la cursa en autosuficiència, Almonacid va anar guanyant posicions progressivament fins arribar a Champex-Lac, al voltant del quilòmetre 130.

I és precisament allà on la seva UTMB va deixar de ser només una lluita contra el cronòmetre.

A la sortida de la base de vida es va trobar amb un company amb molèsties a l’empenya que dubtava si podia continuar. Almonacid el va animar a seguir i tots dos van decidir afrontar junts els quilòmetres finals.

Potser el rellotge indicava que encara podia millorar el temps final. Potser tenia marge per baixar de les 36 hores i 37 minuts. Però, com ell mateix explica, no estava lluitant per un podi —el guanyador acabaria la prova en aproximadament la meitat de temps—. En aquell moment, el resultat individual va passar a un segon pla.

La prioritat era arribar junts.

I així va ser. Després de dues nits pràcticament sense dormir, Almonacid va entrar a meta a Chamonix a les 8.30 del matí, acompanyat del seu company de cursa. Una arribada que encara va tenir un ingredient especial: trobar-se als carrers de Chamonix amb Loren, corredor de la PTL, esperant-los per felicitar-los.

La classificació final situa Almonacid en la 686a posició de la general, la 87a de la seva categoria i la 585a masculina. Però, més enllà dels números, ell es queda amb una idea que resumeix perfectament l’esperit de l’ultratrail:

«Si algú aprèn del trail i la muntanya, és el companyerisme.»

Uri Sivill, frenat per la metereologia

La cara més amarga de la participació del Garraf la va viure Uri Sivill, que afrontava la TDS, una prova d’uns 150 quilòmetres i més de 9.500 metres de desnivell positiu.

Sivill, que segons el registre de cursa acumulava 24 hores, 22 minuts i 28 segons, va haver de prendre la difícil decisió d’abandonar a causa de les condicions meteorològiques adverses, amb la pluja i les tempestes convertint la muntanya en un escenari encara més perillós.

Tres corredors, tres històries i tres maneres diferents de viure una mateixa aventura. Jorge Rodríguez Bautista, amb una gran 270a posició a l’OCC; Daniel Almonacid, completant una UTMB de més de 172 quilòmetres en 36 hores i 37 minuts i demostrant que el companyerisme pot estar per damunt del cronòmetre; i Uri Sivill, obligat a aturar-se quan les condicions de la muntanya ho exigien.

El Garraf ha tornat a tenir presència en una de les grans cites del trail mundial. I als Alps, on arribar a Chamonix ja és una victòria en si mateixa, cadascun d’ells s’emporta una història que va molt més enllà d’una classificació.