Aquest cop, la lògica es va imposar

No era un somni, però sí una il·lusió. El Vilanova no va poder evitar imaginar-se el final a quatre de Girona. Durant la setmana, la victòria del Sabadell va carregar de raons els aficionats i el club per creure que era possible guanyar el partit contra el campió, el Terrassa. Amb aquest optimisme, tota la parròquia vilanovina va enfrontar-se als egarencs amb molta il·lusió. El Terrassa, però, es va encarregar d'acabar amb aquella mena d'esperança silenciosa que tenien els vilanovins. El partit va ser lògic. El vigent campió va colpejar primer, va obrir el marcador amb una definició de llibre del seu nou golejador, Maikel. Era el minut sis, i tota la teoria del Vilanova sobre el que podria patir el seu rival jugant sobre sorra perdia força ràpidament. Lluny del seu millor futbol, esclau del joc que Gibanel (un dels millors del partit) administrava al disc central, els de Moya no van poder ni tan sols cosir una d'aquelles jugades característiques, ràpides, de contraatac. Iquan el partit s'equilibrava cap a baix, amb molt de joc dur i inconsistent, els terrassencs van tornar a marcar, aquest cop mitjançant Juan Carlos, que va definir després d'una passada de mèrit de Maikel.

És cert que per confirmar la superioritat del Terrassa. l'únic que es podia fer era mirar el resultat. El campió no va evidenciar grans diferències amb el seu rival de tercera divisió, però la seva efectivitat anul·la qualsevol anàlisi posterior.

Colomé, que va entrar per un apagat Triguero, va donar forma a una esperança típica del Vilanova. Quan tot semblava decretat, els blaus van donar un cop i el paisatge va canviar. Des de lluny, l'exjugador del Barça C va ficar la pilota a l'esquadra de Maestro. L'1-2 va ser, però, un miratge sense gaires arguments. Voler creure, aquest cop, no ha estat suficient. A deu minuts del final, quan el partit brutejava amb el joc violent d'uns i altres, Xavi Molist, que havia entrat per Maikel, va marcar a porta buida, després d'una desconcentració dels locals. El final no va estar a l'altura de la fita històrica que, tot i perdre, va assolir el Vilanova. Lucas i Alfonso, jugadors de sang calenta fins i tot quan no cal, van ser expulsats del camp i van deixar el seu equip amb nou jugadors i fent un paper que ningú no es mereixia.