Política

Soroll de fons

Francesc Murgadas Les Cabanyes 24-03-2019 06:50

PUBLICITAT

Distrets com estem amb la sisena temporada (perdó, setmana) del judici contra els dirigents catalans i la independència que sembla (insisteixo en el “sembla”) que volien proclamar, estem deixant passar, sense esmentar-la, la campanya de desprestigi, al meu entendre orquestrada, que està patint la democràcia. La nostra, però també la de molts altres llocs del món. Perquè, com passa amb el valor intrínsecament positiu de l’estalvi, hi ha un bombardeig sistemàtic en contra d’ella, buscant desprestigiar-la. O no teniu la sensació –poc intensa però persistent com una pluja fina- que la justícia és el camp de batalla on caldrà resoldre totes les discrepàncies futures? Si canvien un llaç groc per un de blanc, el tema s’ha de resoldre als tribunals. Si es presenta un candidat exiliat, també. Tot és “jutjable”. Però en el sentit més legalista del terme. Com si les persones no tinguéssim capacitat per valorar el que se’ns proposa i donar-hi o no el recolzament a les urnes.

El pitjor de tot és, però, que aquest bombardeig l’hi arriba a la pobre democràcia des dels propis partits polítics. No en forma d’atac directe, però si com a mostra de les seves debilitats. I els partits, en comptes de lluitar a mort contra aquests defectes evidenciats, es limiten a passar-los a casa del veí. Com si fos un defecte aliè.

Per activa, com els partits de dreta, embolicats en una lluita fratricida per la supremacia, o per passiva, com els d’esquerra, envaïts d’un fatalisme quasi suïcida amb que accepten la seva disgregació en benefici d’un partit hegemònic arribat de rebot al poder. I més per casualitat que per mèrits.

I és que, quan el PP mostra l’existència de purgues internes en clau estatal i imposicions de candidats en comunitats autònomes com Catalunya, el que està dient als ciutadans és que els partits tenen vida pròpia, que fan el que més els convé i que, fora de les seves pròpies files, el que pensi la ciutadania els importa un rave.

De forma similar, quan Ciutadans invalida primàries per sospites de vot telemàtic massiu, el que ens està dient és que oblidem aquell sistema de votació i elecció en que havien posat esperances com a mecanisme per conèixer l’opinió ciutadana de manera més real i ajustada. I, per tant, ens està dient que això de votar cada quatre anys es respecta més per veneració històrica que per ganes de conèixer la voluntat popular. I que altres votacions (consultes, referèndums, etc...) no son sinó una forma de malbaratar diners.

En aquesta ala de l’espectre polític que podríem definir com dreta, queda encara el paper de Vox. Formació especialitzada en propostes demagògiques adreçades més al estómac del votant que a les seves neurones. Incentivar la tinença d’armes o controlar les llistes sanitàries està més pensat per inquietar al ciutadà que per transmetre-li serenor i confiança en les institucions. Des d’un paternalisme subvencionat il·legalment que renega de la raó, la justícia i la lògica.

Però si ens girem cap al que podríem denominar esquerra, el panorama no és millor. El partit que ara talla el bacallà, el PSOE, tot i declarar-se demòcrata i atent a la veu dels ciutadans, s’ha instal·lat en el decret-llei per allò que li convé i, per la resta, en la passivitat del funcionari interí que diu que, quan el facin fix, ja actuarà.

Al costat, un Podemos atrapat en les seves contradiccions democràtiques, s’esmicola com la barra de pa que, mentre s’asseca, es va engrunant a cada cop que rep, perdent l’opció, ja no de manar, sinó de ser decisiu per decantar la balança final, cada cop més abocada a la coalició que, la tradició dels nostres partits, sap caïnita i oportunista.

Queden els partits de implantació parcial però que podrien jugar també paper de crossa final. Tampoc sembla que puguin resoldre res, embolicats com estan en les seves pugnes internes, més o menys personalistes, i el seu posicionament electoralista, mentre els nostres maregen la perdiu amb llaços grocs, blancs o a ratlles.

Què podem deduir de tot això? Que la veritable afectada és la democràcia. Perquè, en aquest escenari, on queda aquell sistema polític on els ciutadans teníem el poder i, per tant, se’ns consultava cada decisió important en un referèndum? Aquella Icaria on els candidats eren triats per la ciutadania a través de primàries obertes, on el ciutadà podia retirar el seu vot a un partit incomplidor quan volgués (no cada quatre anys) i on, reunint prou signatures, podia presentar propostes als polítics pel seu debat i consulta posterior?

Suggerir que ens governin els jutges en base a les lleis inamovibles que tenim, és a tocar. El ciutadà, entre atemorit i adoctrinat, no sembla poder dir o fer massa coses en contra si no vol que l’inhabilitin o, preventivament, el tanquin a la presó. És això el que volem?

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon