Poesia

Els ulls al bosc d'Esteve Miralles

Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú 07-10-2019 11:03

Imatge coberta 'Ulls al bosc', d'Esteve Miralles. Eix

PUBLICITAT

En una acurada edició d’autor (el disseny de la qual ha estat a càrrec d’Arnau Estela), Esteve Miralles (Masquefa, 1964) acaba de publicar Ulls al bosc, un recull de poemes amarats de les enigmàtiques visions del somni, així com també de les no menys misterioses imatges de la vigília contemplativa.

La imatge dels «ulls al bosc» del títol és per ella mateixa un poema visual que en una mirada amb referents artístics per part d’aquesta lectora la remet a les pintures al fresc de les esglésies romàniques en les quals un pintor anònim va traçar les figures dels àngels amb les ales plenes d’ulls. Una impactant i vigorosa imatge de la potència visionària, profètica i a vegades apocalíptica d’aquests éssers entre dos móns i que, amb noms i figures diverses, transiten per totes les cultures humanes.   

És per aquest motiu que Ulls al bosc, d’Esteve Miralles, és una invitació a entrar en una dimensió de la realitat, la visionària, el codi de lectura o de comprensió de la qual es basa en la simbologia continguda en figures pròpies de l’imaginari col·lectiu, és a dir: compartit, com els ulls, els arbres, l’aigua, la pluja, el sol, la muntanya, la ciutat, la casa, el pont..., així com en les de l’imaginari propi de l’autor com ara una imatge recurrent en els versos més onírics de l’autor: la nuesa del subjecte que somia, una projecció que es desplega en significats diversos segons el relat del poema, però que en un sentit universal evoca una figura adàmica pura i incontaminada, així com també la figura de l’home primordial caigut, és a dir: mortal.

En l’escriptura dels poemes que componen Ulls al bosc, i amb una versificació sòbria i treballada a base de frases curtes i tallants i fins i tot de paraules en solitari emmarcades entre punts, Esteve Miralles se serveix d’un cabal de dobles i triples experiències entrellaçades en un mateix tempo poètic: l’experiència quotidiana en els escenaris del seu entorn (en els quals el bosc hi té molta presència), l’experiència de l’estranyesa («el meu Estrany», dirà en un poema), la històrica (per exemple, l’evocació de l’Edat del Bronze) i la viatgera (trobem Miralles en indrets de Berlín i Lisboa), així com l’experiència onírica amb la poetització d’aquells somnis les imatges dels quals tenen la virtut de donar significat a les pulsions vitals que emergeixen del magma de l’inconscient a la vida del jo conscient, així com la projecció d’aquest jo sublimada en el superjo, o sobrejo. Tot un itinerari de l’ànima en els seus diversos estadis: corporal, psíquic i espiritual en el seu desig i voluntat d’integració enfront de la sensació d’esqueixament o de caos que tantes vegades en assalta en el nostre ser humans, si bé és a través dels somnis que ens podem sentir integrats, o «ser un esperit», com Miralles diu en un vers, que sobrevola la nostra realitat moridora.

És justament des de les visions del somni o de la vigília prenyada d’imaginació creativa (la imaginatio vera, com deien els medievals) que podem deduir la realitat d’una vida que si més no transcorre en paral·lel a la que experimentem ja sigui en les hores nocturnes com les diürnes. I és així com el poeta Miralles va i ve d’un estadi a un altre de l’experiència amb ales als seus ulls i en tots els altres sentits corporals, i és així que pot escriure d’aquella manera harmònica que fa de pont entre els dos móns: «Tinc una trucada perduda,/ tinc un missatge a la bústia de veu:/ Digue’m quin gra ha de créixer. I quin no». I en aquests versos hi podem llegir, per exemple, ja que cada lector farà la seva lectura segons la seva experiència vital i referents culturals, que aquesta trucada ve d’algun lloc que sabem i no sabem, però que un cop escoltat el missatge de veu (la consciència?) ens pregunta quin gra (de la nostra terra física i espiritual) ha de créixer i quin no, és a dir, si hem d’alimentar en nosaltres la part angèlica o la part del diable, i aquesta és la feina del jo que, fent d’eix de la balança, tria.

És fàcil perdre’s al bosc de la vida (la selva obscura del Dant) de la vida, no és fàcil orientar-s’hi. Però és entrant en els ulls del mateix bosc, els seus ulls espirituals, que entre l’embull i la foscúria es troben clars del bosc il·luminats de sol. I és aleshores que «atresoro aquest sol/de meitat/ de novembre/ a la cara», escriu Esteve Miralles al final d’un recorregut poètic al qual, de la seva mà, són invitats els lectors d’Ulls al bosc.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon