Quina ciutat volem?

La ciutat que volem

Bienve Moya Vilanova i la Geltrú 14-11-2019 03:17

PUBLICITAT

Aquests dies de tsunami democràtic i CDR, en que Barcelona i la resta del país veu transformats els seus carrers per la protesta, un pot llegir apocalíptics manifestos augurant que els aldarulls redundaran en perjudici de la economia i de la concòrdia ciutadana. Una eficaç vacuna contra aquesta exagerada opinió, l’he trobada en un article del diumenge 3 de novembre a l’ARA, de l’Arquitecta Maria Sisternes, que us recomanaria consultar. Entre altres evidències, l’arquitecta opina que “ni les  manifestacions, ni les Marxes per la llibertat, ni les vagues ni tan sols els aldarulls no faran de Barcelona una ciutat menys atractiva. Potser algun fanàtic marxarà, ofès pel que suposa mirar-se al mirall de la repressió, però més aviat la mobilització per les llibertats atraurà talent, especialment gent jove amb ganes de lluitar pel seu futur”. I ho sustenta amb els exemples dels moviments Occupy Wall Streot, de Nova York, i l’últim de les armilles grogues de París; algú ha suspès, si ho tenia programat, els seus viatges a Nova York o a París per aquests motius?

I ara entrem on volia anar: Quina Vilanova volem? Quin futur pretenem per a la nostra ciutat? Des de la resta del país, amb qui volen que comparin Vilanova i la Geltrú, amb Barcelona o amb Vilajuïga? Amb tot el distanciament i respecte que ens mereixen ambdues poblacions. Vilanova, darrerament ha viscut, està vivint, el fenomen d’un sector de la ciutadania que reacciona contra allò que en diu soroll al carrer, i si bé és cert que alguna vegada no ha deixat de tenir raó, també és cert que tan ciutadans són els qui reclamen el silenci dels carrers com els qui són amants de la bullícia; paguem impostos tant els uns com els altres. Fa uns temps vam viure el tancament del Molí de Mar com a lloc d'oci, per l’arrogància d’uns veïns (ben pocs), que tot i tenint dret a la tranquil·litat de la llar, caldria sospesar si també tenen dret a privar uns altres veïns de la ciutat (molts), a usar-lo, els quals, aquests últims, no gaudeixen de la fortuna de tenir aquell bell indret com a domicili particular. Hem de recordar que el Molí de mar és un espai públic? Abans ja havien assumit -massa dòcilment- que el dret d’un veí, del carrer de l’aigua, prevalgués pel damunt d’una associació centenària (constituïda, també, per veïns). Tots tenien els seus drets, ben cert, però ambdues vegades va fallar-se posant el dret de la privadesa per damunt del dret públic. Aquests precedents son els que desitgem que predomini en la ciutat que volem? Volem una ciutat on el dret a dormir (un dret ben just, certament) estigui sempre pel damunt del dret a gaudir? Una ciutat on el dret del particular anul·li el dret al públic i popular tothora?  Si és així, aquesta que farem serà una ciutat tirant a dormitori, o a sanatori. No serà una ciutat viva on el comerç (atenció els comerciants!), la cultura i l’oci es retroalimenten articulant una població, una comunitat viva on, com diu l’article de l’ARA, “la mobilització per les llibertats atraurà talent, especialment gent jove amb ganes de lluitar pel seu futur”. Aquesta, o una com aquesta, última, és la ciutat que jo vull. No m’agradaria una ciutat on, mica en mica i a base de sentències de la mena que s’han detallat, comerços, llocs d’espai, d’oci i cultura, hagin de anar a raure lluny d’on “viuen” els ciutadans, perquè a una part d’ells els molesta el brogit de l’activitat que la fa viure? Una ciutat dormitori, doncs?

I és evident que soroll tothora no és desitjable, cal endegar propostes i articular controls de l’activitat als carrers del centre de la ciutat, però, propostes i ordenaments que responguin als interessos i a les característiques locals, no valen els generals, que contemplen tipologies abstractes, la nostra ciutat no és una abstracció, és un fenomen viu sobre el qual podem i volem actuar-hi. Perquè els carrers són el peu de les llars dels ciutadans que hi viuen, i ells també tenen drets, però no ens tenen més que, per exemple, els ciutadans que viuen a la perifèria, i, senyors, arreu d’Europa els centres de les ciutats són els salons i els vestíbuls públics de tots els ciutadans, per aquesta raó es justifiquen els pressupostos municipals per mantenir-los nets i amb serveis a punt. Aquesta és la funció dels Centres de les Ciutats en el món occidental, el món on pretenem viure, oi? Cal doncs encetar aquest debat, Quina ciutat volem? Perquè Vilanova és festiva, dinàmica, i aquesta característica la fa peculiar i viva, socialment i econòmicament. Treballar en contra de les manifestacions populars de la ciutat (que són, evidentment sorolloses), o encara menystenir-les, és treballar en contra de la Vilanova viva, jove, talentosa i dinàmica. I aquest debat, per una qüestió d’ordre polític (polític en el sentit originaria del terme: política = ocupar-se dels afers de la ciutat), aquest debat ha de començar des de l’ajuntament, òrgan representatiu públic i democràtic dels  ciutadans. I hi hem de participar tots aquells a qui ens interessa el futur d’una ciutat viva, intergeneracional, culta, mobilitzada, econòmicament capaç i sostenible. Entre altres coses, és clar.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon