Política

Socis raonables

Francesc Murgadas Les Cabanyes 23-02-2020 08:46

Uneix-te al nostre canal de Telegram https://t.me/eixdiari i rebràs tota la informació abans que ningú.

PUBLICITAT

Finalment, sembla que la taula Estat-Generalitat començarà a caminar el 26 de febrer. Encara que el primer anunci fet des de Madrid, agafés la nostra institució màxima per sorpresa i el president Torra hi digués la seva. Si més no, oficialment. Permetent, això sí, escenificar l’enèsim desencontre dels socis de govern catalans, per glòria i profit de Pedro Sánchez i la seva nova versió d’aquell “talante” que va popularitzar en el seu moment Jose Luis Rodríguez Zapatero.

Suposo que mai arribarem a saber si en alguna trobada, trucada, tweet o el que sigui, Rufian i Sánchez van pactar fer-li el pont a Torra o si la cosa va anar de “caixa o faixa” per part dels que havien posat en el seu moment el mes de febrer com límit per engegar el sainet de la taula i el relator. Tampoc crec que arribem a saber, de forma fefaent, si algú va trucar a la Plaça Sant Jaume per fixar el dia i lloc de la “first date” abans de fer-lo públic o si el que es va intentar des de la Moncloa, malintencionadament, fou que l’altre costat de la taula es rebotés i trenques el compromís adquirit o al·legués que tenia hora amb el ginecòleg, per poder així presumir de bones formes i predisposició, tot posant en evidència la poca fiabilitat del bàndol independentista al que, finalment, donarien dos dies de gràcia. Massa foscor i secrets per una negociació que hom presumeix d’encarar amb transparència i responsabilitat.

Tinc la sensació que Pere Aragonès va intentar posar un punt de cordura i realisme en tot plegat quan, la mateixa tarda del primer anunci, va fer una crida dient que ja era hora de deixar de parlar de la taula i començar a parlar a la taula. Hora, per tant, d’avançar responsablement. O si més no d’intentar-ho.

Perquè el que no es pot pretendre és seure a la taula amb el problema ja resolt. Un problema, el de l’encaix de Catalunya en el seu entorn, que mai ha anat més enllà –al meu entendre- d’un plantejament primari en termes de prepotència i submissió. De dominadors i dominats.

De vencedors i vençuts. I això no és una negociació sinó, en el millor dels casos, una gràcia del dominador cap al dominat. Del vencedor cap al vençut.

En el nostre cas cal començar a dir les coses pel seu nom. A tenir clar, per exemple, que els dos estatuts que hem tingut des l’arribada de la suposada democràcia, han estat “gràcies” d’un estat que mai ens ha considerat uns iguals. Que en el del temps de Tarradellas potser es va veure sorprès per un gat vell i una eufòria democràtica generosa però que en del temps de Maragall ja va mostrar la seva cara veritable quan va treure el ribot per “polir-lo”. Encara que alguns dels socis en aquella aventura, diguessin allò de “apoyaré lo que el pueblo de Cataluña (amb ñ) decida”. Socis que molts dels nostres havien titllat de “fiables”.

Per això m’afanyo a dir que en qualsevol negociació que faci, no vull interlocutors “fiables”. Vull interlocutors “raonables”. Perquè els primers solen reclamar confiança i fins i tot enfadar-se quan dubtes de les seves afirmacions o promeses. Els segons, per contra, demanen i donen raons, arguments i dades. Exigeixen cessions però ofereixen contrapartides. I tot en un marc igualitari on totes les propostes tenen, de sortida, el mateix pes en no tenir ningú la veritat revelada. La confiança no es dóna, es demostra i es guanya pas a pas, dia a dia, acord a acord.                                                           

Qualsevol negociació és un tram vital en comú que recorren els que negocien. De la mateixa manera que el trajecte d’un grup d’excursionistes és comú mentre els respectius camins i objectius ho permeten. I quan les velocitats es fan diferents, les formes de progressar incompatibles o els destins divergents, els excursionistes raonables s’acomiaden tranquil·lament dels seus companys de viatge i deixen que els seus camins es separin després de desitjar-se bona ruta.

Passar-se tot el tram comú intentant convèncer l’altre que el nostre destí és el bo, la nostra velocitat la correcta i el nostre vehicle el millor, sol ser inútil, per molt que invoquem una fiabilitat que –no ens enganyem- no deixa de ser un acte de fe. Explicar-li les raons de la nostra decisió tot respectant les seves sol ser un millor plantejament. Perquè, entre altres coses, pot fer possible que el seu raonament –no la seva fe- el faci canviar d’opinió. Que el nostre raonament ens faci acceptar els seus plantejaments. O fins i tot que el raonament conjunt de nosaltres i ells, ens dugui a una tercera opció, nova, que integri les dues anteriors. És el que té això que anomenem raó i que, per una vegada, podríem aplicar al procés de negociació d’aquesta taula que ens porta pel camí de l’amargura.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon