Literatura

No quedem per llavor

Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú 28-09-2020 12:21

Imatge coberta 'Una vegada un home i una dona van morir'. Eix

Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!

PUBLICITAT

Una de les coses que es van perdent, i és una llàstima perquè empobreix el llenguatge, són les expressions populars. Sort n’hi ha dels estudiosos i experts en cultura popular i tradicional que les apleguen, ja sigui en publicacions específiques, ja sigui que les incloguin en algun capítol de llibres de molta rellevància pel tema tractat com ara la mort. Un d’aquests llibres és Una vegada un home i una dona van morir (un dia no hi serem). Escrit a sis mans per Joan Soler i Amigó, Roser Pubill i Núria G. Caldés ha estat publicat per Ònix Editor en una bonica edició amb il·lustracions.

A Una vegada un home i una dona van morir l’autor i les autores, tot reflexionant-hi, exposen aspectes socials i culturals del fet de la mort tan pel que fa als actuals com als antics, per la qual cosa en aquests capítols amb els seus apartats hi té un paper rellevant el llegendari, la rondallística i la mitologia que ens relliga als cultes i rituals dels nostres avantpassats i les seves creences i no poques supersticions. I, encara, els autors troben la bona i millor manera de salpebrar els seus escrits amb textos de creació literària que il·lustren les figures de la mort, l’imaginari de la mort, les creences heretades, opinions sobre la mort, els rituals de la mort, la ciència i la mort, la mort com un fet biològic i les morts ‘diferents’ com poden ser el suïcidi o l’eutanàsia, i, és clar, refranys sobre la mort.

La meva àvia Maria sempre deia que «no hi ha ningú que quedi per llavor» per referir-se al fet implacable de la mort que potser és l’única cosa de la vida que ens iguala, la mort és «democràtica», com apunten els autors d’Una vegada un home i una dona van morir. Sens dubte la mort determina l’existència humana en un espai concret del temps.

«No hi ha cultura tradicional sense el seu refranyer, els seus aforismes i sentències, màximes o proverbis», escriuen els autors. El refranyer popular, fruit de l’enginy, de la creativitat del poble, és un patrimoni que hauríem de preservar com es preserva una catedral, un calze d’or, un vitrall preciós, un canti de ceràmica antiga. La llista de refranys que s’ofereix a Una vegada un home i una dona van morir és llarga i plena d’aquelles troballes que il·luminen la ment a vegades amb imatges verbals d’impacte: «El qui fuig de la mort corre debades», o aquella altra: «Vagis dret, vagis tort, sempre de cara a la mort».

A la pregunta de com va venir la senyora Mort al món cada poble i cada cultura hi ha respòs segons la seva idiosincràsia. Ara, però, sembla que la mort no existeixi de tant com s’amaga i, no obstant això, Una vegada un home i una dona van morir, un home i una dona moren a cada segon. Quan Soler i Amigó, Pubill i Caldés ja havien posat punt i final al seu llibre en el qual havien reflexionat abastament sobre la Mort genèrica, conceptual i cultural, la Covid va irrompre en l’escenari com una tempesta causant un gran nombre de morts reals a tocar de casa o a casa mateix.

Viure de tan a prop la mort com un fet massiu que en el cas de la pandèmia que colpeja fort, fa encara més interessant i útil explorar i reflexionar sobre el fet de la mort. Què en traurem, de la lectura d’Una vegada un home i una dona van morir? Els autors assagen aquesta resposta: «La tranquil·litat de saber que pertanyem a un cert ordre de les coses que entreteixeix el temps en què naixem, vivim i morim». És el destí cert de la humanitat i encara hi ha qui sembla que no ho sàpiga per com mena la seva vida i a vegades la dels altres, que en patim danys col·laterals, com es diu ara.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon