Memòria històrica

Memòria històrica i tercera generació o com el temps canvia la història

Enric Garriga Ubia Vilanova i la Geltrú 21-01-2021 09:28

Els que som nets i netes dels que van defensar la república som coneguts com la tercera generació, però després de nosaltres, ja no hi haurà ningú que els hagués conegut

Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!

PUBLICITAT

El 21 de gener de 1939 les tropes feixistes ocupaven militarment la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Enrere quedaven gairebé 3 anys de guerra i resistència per tal de defensar la república. Tres anys de patiment on la vida de les vilanovines i vilanovins van canviar dràsticament i que van marcar el futur de Catalunya i l’estat espanyol, tenyint-lo d’un negre repressiu i mortal.

82 anys després hem recuperat una certa democràcia, si li volem dir així a allò que tenim actualment, però encara ens queda molt camí per recuperar les institucions del que hauria de ser un estat modern on es garanteixen els drets de totes les persones.

És habitual que en aquestes dates regidors i grups municipals de tot l’espectre polític fem algun tipus de declaració condemnant aquells fets, mirem uns segons enrere i després tornem a la nostra vida sense pensar-hi gaire més. Moltes vegades hem sentit allò de que no cal mirar enrere per no reobrir ferides. Com si algun dia haguessin estat tancades, aquelles ferides.

Però no és l’objectiu d’aquest article llistar les mancances de l’estat espanyol en matèria històrica, ja n’hem parlat i en seguirem parlant molt, sinó donar una perspectiva diferent a com afrontem tot el treball al voltant de la Memòria Històrica. Si m’ho permeteu, en aquesta ocasió m’agradaria compartir una visió més personal, com a regidor i com a net d’un capità de l’exèrcit de la república, exiliat i deportat a un camp de concentració nazi. En general intento no barrejar la meva condició de càrrec electe amb la meva experiència familiar, i així seguiré, però en aquesta data sento la necessitat de deixar per escrit un repte que fa temps que em ronda pel cap i que haurem d’afrontar en un futur molt proper.

Els que som nets i netes dels que van defensar la república (alguns van intentar fer la revolució, però aquest és un altre tema) som coneguts com la tercera generació. Els que vam tenir sort, vam poder conèixer de primera mà la seva experiència. D’altres l’han conegut de part dels seus pares i mares, però sempre hem tingut molt present la seva lluita. Un combat que ha format part del nostre procés de creixement. El seu record i exemple ens acompanyen allà on anem, fins i tot encara que no vulguem. Aquelles lluitadores antifeixistes no són només fotos o noms en un llibre, són persones reals, que feien vida normal, que ens cuidaven i contribuïen a la nostra educació. És força obvi que això ens fa la seva lluita molt més propera.

Però després de nosaltres, ja no hi haurà ningú que els hagués conegut. Ningú que recordi com ens agafaven de la mà al sortir de l’escola ni ningú que encara pugui tancar els ulls i recordar la seva veu i la seva olor. Això s’ha acabat i les nostres àvies i avis, tot i haver deixat el seu testimoni en vídeo o per escrit, passaran a ser personatges llunyans en el temps. I aquesta llunyania, ens agradi o no, pot enterbolir també la seva lluita.

Podem lluitar contra el feixisme, però no podem lluitar contra el pas del temps. I el repte que se’ns presenta ara mateix és enorme. No podem permetre que l’exemple de tantes antifeixistes acabi en un paràgraf dels llibres d’història. Necessitem mantenir aquest vincle, necessitem transmetre a les noves generacions aquesta proximitat i la certesa de que la seva lluita va ser i és necessària avui dia.
I amb aquest repte rondant al voltant nostre, la feina que ens queda per endavant encara és més enorme. No deixo de pensar en com podem fer el traspàs a la quarta i la cinquena generació sense que els sembli un fet tan llunyà com ho són la vaga de la canadenca o, anant encara més lluny, la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. La veritat és que ara mateix no tinc una resposta.

De moment, seguint mantenint viva la flama que van encendre. Treballar, divulgar, fer pedagogia i insistir cada dia. Recordar el jurament que van fer els deportats i deportades en sortir dels camps de concentració i cada 21 de gener seguir insistint que la seva lluita no és llunyana en el temps, sinó que és més present que mai. Que el feixisme no és un capítol tancat d’un llibre ple de pols, sinó que és  un perill real i present. 

Afrontar aquest repte i ser capaços de tenir èxit ens pot canviar la vida a totes. Poder fer entendre al conjunt de la nostra societat que l’antifeixisme és el que ens compromet a totes, que els drets humans no poden ser negociables i que sobretot, sobretot, no podem tornar a cedir ni un pam de carrer. 

Enric Garriga Ubia
Regidor de Cooperació, Participació, Salut, Memòria històrica i Economia social i solidària (Capgirem Vilanova-CUP)

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon