'L'Estat ens oferirà de tot per quedar-nos, però Catalunya ja no respecta el govern espanyol'

Carme Forcadell (Xerta, 1956) és la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat impulsora de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, que actualment compta amb 400 delegacions territorials i 50 de sectorials. Militant independentista des de fa dècades i vocal d’Òmnium Cultura a Sabadell , on viu des de fa temps. Llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Filologia Catalana per la mateixa universitat, ha treballat de funcionària del Departament d’Educació des del 1985, coordinadora de normalització lingüística del Servei d'Ensenyament del Català del Departament d'Educació des del 1992 i des del 2004 assessora de llengua, interculturalitat i cohesió social del Vallès Occidental. Actualment dedica gran part de les hores fora de la seva feina habitual a treballar per la causa independentista com a màxima responsable de l’ANC. Això inclou vespres –arriba cada dia a casa passades les 11 de la nit- i caps de setmana.

On creu que ens trobem en aquests moments, com a país? I quin és el paper que manté l’Assemblea Nacional Catalana?

Nosaltres seguim convençuts que la principal feina de l’Assemblea és eixamplar la base de l’independentisme, fer extensió del projecte i fer-nos presents en totes aquelles persones que no els ha arribat encara el nostre missatge o a totes aquelles persones que estan indecises, que no ho veuen clar. Això és la feina principal de l’ANC, estendre l’independentisme per tot el país, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona o de Tarragona, on hi ha persones més dubtoses respecte aquest missatge i on el missatge independentista ha quallat menys.

Enteneu que el govern català està fent el que va dir que faria?

De moment nosaltres creiem que si. Per exemple amb l’Agència Tributària Pròpia; es va crear i s’hi va posar una persona al capdavant. Per nosaltres també és molt important tot el tema internacional; com que ja sabem que l’Estat Espanyol ens posarà tots els pals possibles a les rodes, és important que busquem amics fora d’Espanya. Això és una feina molt important que s’ha de fer; i ho ha de fer el Govern però també hi ajudarà l’Assemblea. Ara al que estem molt amatents és a la creació del Consell de Transició Nacional, que és el que haurà d’acabar validant tot el procés.

Quina enteneu que hauria de ser la tasca d’aquest nou òrgan? Quines diferències ha de tenir amb l’ANC?

Nosaltres, l’ANC, som una única entitat i entenem que en aquest nou Consell hi ha d’haver partits polítics, institucions, entitats, sindicats, una representació del govern i del Parlament. Ha de ser un òrgan molt més ampli que faci el seguiment de tot el procés. Nosaltres hi serem, però aquest ha de ser un òrgan molt més ampli que inclogui absolutament tothom. I al marge de formar part d’aquest Consell, seguirem fent la nostra feina i continuarem amb la nostra expansió territorial. Ens encantaria tenir un òrgan o una delegació local de l’Assemblea Nacional Catalana a cada poble de Catalunya.

Sembla que després de les eleccions del 25-N hi ha hagut una baixada de l’onada independentista. Quina percepció en teniu?

Les coses sempre pugen i baixen. I també és veritat que la tensió de la setmana abans de la manifestació no es podia aguantar ni com a país ni personalment. Si que és cert que després de les eleccions hi va haver com una baixada, però jo crec que va ser per dos motius. Per un costat, perquè moltíssima gent havia lligat la qüestió de la independència amb un determinat partit polític, que s’esperava que obtingués la majoria absoluta. I aleshores es van desinflar en veure que això no passava. Però nosaltres, l’ANC, sempre havíem dit que volíem que hi hagués una majoria independentista al Parlament de Catalunya encara que no fos d’un mateix partit. Per tant, d’acord amb el que nosaltres dèiem, les eleccions van ser un èxit. El segon element: no hem d’oblidar que nosaltres tenim un adversari molt poderós, que és l’Estat Espanyol, que va ser l’encarregat de dir que havíem perdut les eleccions i que això no tiraria endavant. Perquè, és clar, tu, si vols fer embarrancar el procés el primer que has de fer és una guerra psicològica i l’estat espanyol ho va fer dient-nos que havíem perdut perquè el primer partit guanyador no havia tingut majoria absoluta i que ja no hi havia aquesta majoria social per la independència. Això era una mentida però sí que va arribar a quallar. Després de la Declaració de Sobirania del 23 de gener, jo crec que tornem a estar en un moment bo i àlgid.

Però la majoria que allà es va visualitzar no va ser tant alta com s’esperava, no?

Jo crec que va ser molt gros, perquè 85 van votar sí i 41 no. Això és molt important. Hauria pogut ser més, evidentment, però hem de tenir en compte una cosa: nosaltres volíem més però tampoc estàvem disposats a rebaixar el contingut per possibilitar-ho. Si el preu d’arribar a més de 100, havia de ser que no s’acceptés que Catalunya és sobirania i que la sobirania de Catalunya recau en el poble català, nosaltres no hi estàvem d’acord, perquè llavors aquell pronunciament no tenia sentit i fèiem un retrocés respecte anteriors declaracions del Parlament. Vist això, que 85 votessin que sí és un gran èxit. A més, cal tenir en compte que una quarta part dels diputats del PSC es van abstenir –per disciplina de partit o pel que fos- però jo crec que en unes altres circumstàncies haurien votat que si. Això és un èxit molt important que ens obre el camí de cara al futur.

I què en penseu de la moció posterior proposada per el PSC que va augmentar el suport dels partidaris del Dret a Decidir fins a 104?

En principi ens sembla bé, perquè és un replantejament de la posició del PSC respecte a la consulta, a conseqüència dels problemes interns que va generar la seva votació a la Declaració de Sobirania del Parlament. Però és totalment insuficient perquè el PSC nega la sobirania del poble català, una cosa que per a l'ANC és inqüestionable i irrenunciable: condicionar la consulta a la legalitat espanyola és negar la sobirania de Catalunya i posar la consulta en mans de l'estat espanyol; i per a l'ANC és el poble català el que ha de decidir el seu futur.

Vostè creu que arribarà el dia que anirem a votar en una consulta?

Jo crec que hi arribarem, d’una manera o una altra. Jo no et puc dir si arribarem l’any que ve, d’aquí a uns mesos o més tard. Perquè això és un procés que no només depèn de nosaltres, també depèn de l’Estat Espanyol. I també s’ha de dir que depenent de tots els impediments que l’Estat Espanyol posi, nosaltres actuarem d’una manera o d’una altra. Perquè és clar, nosaltres volem votar, però si resulta que no podem votar, haurem de fer algun altre plantejament. No sabem si serà abans o després, però nosaltres creiem que s’haurà de votar perquè creiem que això legitimarà tot el procés.

Què passa si l’Estat Espanyol proposa un nou Pacte Fiscal que millora ostensiblement el que hi ha ara?

Jo crec que a hores d’ara el poble de Catalunya ja no vol el Pacte Fiscal. Hi pot haver una part de l’empresariat que si, però el gruix del poble de Catalunya no. Ens han humiliat tant que... arriba un moment que el Pacte Fiscal ja no ens serveix. És més, jo crec que ni el President Mas ni l’Oriol Junqueras –els dos partits que han signat el pacte de govern- estan pel Pacte Fiscal i que la única solució és tenir un estat propi. És possible que això ho faci, que l’Estat Espanyol sigui intel•ligent, o més intel•ligent del que fins ara ha demostrat... Jo crec que farà un canvi d’estratègia i que ens oferirà no només el Pacte Fiscal sinó moltes altres coses: ens dirà que s’ha equivocat, que a partir d’ara no tindrà problemes amb el català, que el reconeixerà a nivell europeu, que som una nació, que canviarà la Constitució per a poder votar... Ens oferirà moltíssimes coses. Jo crec que farà un canvi d’estratègia, però és que... quan la convivència, quan el respecte, es trenca, ja no es pot tornar a conviure. I jo crec que nosaltres no respectem el govern espanyol ni el govern espanyol ens respecta a nosaltres. Per tant ja no hi ha convivència.

Com ha viscut aquest procés, des d’un punt de vista personal? Suposo que deu tenir la sensació de viure moment històrics...

Doncs amb molta il•lusió. Per mi, evidentment, és un honor que els meus companys m’hagin triat per ser la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana i poder-ho viure en primera persona. És un honor que m’han fet i que jo no els ho agrairé mai prou.