Canano reprèn la tradició matèrica per incorporar-la com a orografia del suport pictòric. Tractats com a pell adobada, l'artista materialitza els seus fragments de paisatges en evocacions denses que acumulen molta consistència textural i una profunda arrel històrica. A base d'irregulars gruixos de massilla damunt fusta estesos a base de pentinar-los sobre el suport per obtenir relleus i textures, pinta amb acrílic temes d'un cert realisme màgic. Amb subtils pinzellades poc sucoses, intentant que el rastre i l'empremta no siguin perceptibles, va construint i definint les seves composicions. Pintura tractada com a mapa, com a pell i com a espai de confluència entre matèries i colors; un treball d'una incontestable afirmació pictòrica. Amb una dicció molt assossegada i plàcida, la seva veu és tàcita i lacònica i la seva expressió empra les paraules necessàries, fent-ho amb un to baix per no destorbar la pau existent.
Capaç de perpetuar moments efímers i transformar allò més familiar en un paratge estrany, Canano planteja una confrontació entre la percepció real i la memòria visual, entre allò que és realitat viscuda i allò que és record per tal d'universalitzar l'entorn quotidià. Paisatges interioritzats del Penedès i també racons estimats de Finlàndia, vistes de carreteres i autopistes desertes, escenaris de pobles a la llunyania, paratges tenebrosos de boscam... les seves pintures palesen el do que té per transformar qualsevol escena, lloc o indret en una vivència màgica, sempre gràcies a una ullada subjectiva capaç d'escorcollar en les profunditats de la corporeïtat. Una constant en la seva obra és l'absència de l'home del que només en queda la remembrança de la seva presència, la petja que resta de la seva existència.
Però, tot el misteri i l'enigmatisme de les seves escenes transcorre amb la llum del dia o del capvespre, captant tothora la relació que s'estableix entre el temps, l'atmosfera i la il·luminació de l'instant que li pertoca.
La voluntària limitació i moderació cromàtica imposada vol respectar el conteniment de l'ambient que l'acompanya. És com si totes les banalitats i futilitats de la vida mundana es retiressin davant la importància de l'espiritualitat. Ocres, sèpies, grisos, negres, amb algun rogenc, conformen la seva austera paleta. Per això, l'interessa més els valors que els colors, justament per la seva capacitat de suggeriment i d'evocació i no pas per la força d'expressió per sí mateixos.
Una altra constant del seu treball pictòric és la profunda malenconia, la suau tristesa i llanguiment que infon a les seves escenes subratllades per una atmosfera vaporosa que submergeix els espais en una quietud atemporal, greu i continguda. El càlid i delicat intimisme que interpreta en els seus temes és en realitat un pretext per desenvolupar tot un univers emocional, carregat d'ecos poètics, ressonàncies introspectives i recolliments interiors que detenen el temps. Un viatge cap a un camí a vegades ple de cruïlles, amb direccions contraposades que ens fa dubtar la direcció a escollir.
És la seva una pintura de silencis, de memòries i de records. Una obra que valora la presència i l'absència, el ple i el buit, la representació i l'al·lusió, i en definitiva, la vida i la mort. Una confrontació bipolar per crear aquesta condició il·lusòria, que és el que vol transmetre l'artista amb la seva recerca de l'absolut. El pas endavant que ha fet el nostre artista significa deixar enrere moltes coses, es desprèn de moltes càrregues estètiques i formals per quedar-se només amb el laconisme, la simplicitat, l'austeritat i la crua severitat formal amb la finalitat de transmetre els seus estats personals.
La inauguració de l?exposició a Vilafranca anirà a càrrec Joan Gil Gregorio, membre de l?Associació Internacional de Crítics d?Art de Catalunya i del Regidor de Cultura de l?Ajuntament de Vilafranca, Raimon Gusi.