el burro català

Voleu dir que no afavorim la clatellada? Posem per cas. Ens va al darrere un cotxe de fora i ens veu l'adhesiu en el nostre. Comentari fàcil d'endevinar. -Ahí va el burro catalán!- Som soferts. Expiatoris, diria jo. Però, sembla que ja ens està bé pagar sempre el gasto... -On vas?- -Al casino, a fer la partida!- (Al burro). Fins i tot, el burro se'n cansa de fer el burro. I, nosaltres, en fem un joc...

No en tenim cap més d'animal representatiu, autòcton, nostrat..? Clar que si! El pollastre de El Prat, el cabirol, l'isard dels Pirineus, el gat mesquer, la llúdriga, el gos d'atura (ves tu, que aquest és intel·ligent), l'esquirol del Cabrerès, el tòtil de bassa, el rossinyol que se'n va a França... Què sé jo! Però, li tenia que tocar al burro català. Un animal en perill d'extinció. De repertori... Estic esperant que alguns diguin, allò tant bonic.., i de raça! De què?

Sense necessitat de parlar de sementals, de pedigrís ni de la mare que ens va parir. Què és una raça? Segons el diccionari, que ja fa una distinció prèvia entre humana i inhumana, que no entenc; diu ésser: “una varietat, concepte del sistema biològic per la descripció de sots unitats d'un grup o espècie a la que pertanyen tots els individus que poden tenir descendència fèrtil de manera natural”. Pobre burro català!!!

Si entrem en el camp de la genètica, acabarem per perdre'ns. De totes maneres apuntem que aquesta, la genètica, admet que cap individu és idèntic a un altre. El burro que portem penjat, per tant, és únic per si mateix.

Morfològicament, el burro català és del tipus fi. Com la resta de burros europeus. Aquesta aparent saviesa de la genètica, contrasta amb la rucada col·lectiva quan es tracta de donant-se a conèixer a través d'un símbol, encara que pugui semblar més o menys simpàtic. Si com sembla el guarà és en perill d'extinció, vol dir que nosaltres també hi som? Estic segur de que aquesta pregunta serà recollida per més d'un.

Si no hi ha més remei, seguirem parlant del burro. El guarà català fou declarat, l'any 1916, per part de la revista The Farmer, de Nova York; la millor raça del món. En alguna cosa ens teníem que destacar. Per la senzilla raó de que aquest semental té com a objectiu principal muntar eugues que pariran excel·lents mules de treball. Però, ara el camp és mecanitzat i l'exèrcit motoritzat. D'això ja se'n va donar compte, fa més de 30 anys, un ramader visionari anomenat Joan Gassó. Aquest va compra totes les femelles que quedaven a les comarques prepirinenques. Unes 36. Però, eren massa velles per a criar. Amb la col·laboració d'uns mascles de l'exèrcit, i, sense masses esperances, aconseguí que algunes es quedessin prenyades. A Fuives, el fill de'n Gassó, continua la tasca del seu pare, criant rucs. Alguns, mediàtics, com la “Boira” de “Veterinaris” i el “Tevetrès”.

A part del “prenyat de la burra”, que tots sabem què és, no es tracta d'un animal complicat. L'única cosa que demana, a l'hora de beure, és aigua pura i neta. Amb la comercialització dels bancs de semen s'ha trobat una sortida per finançar-se arreu del món. Molts compren exemplars d'aquesta raça per a tenir-los com a mascota.

El ruc català, a l'hivern, té el pel llarg i rogenc, però, a l'estiu, és curt i gairebé negre. La vora dels ulls, el ventre i el morro són blancs. Les orelles sempre les té tibants i els ulls són grans. Fins el punt de l'esquena on s'uneixen les espatlles i coll, o sia, la creu, en alguns mascles actuals supera els 1,64 metres. Pesa uns 350 quilos i en trobem dues variants: el de Vic i el d'Urgell.

A aquesta meravella d'animaló li queden poques oportunitats per a ser útil. En tan que semental, prenyar eugues angleses que donin mules ràpides amb les que organitzar curses de muntanya, i, pel que fa a la seva antiga relació amb l'home, passejar turistes o dur a terme llargues expedicions com a traginer.

Que llunys són els dies que aquest, el guarà, ens feia el mateix servei que ara ens fa la furgoneta. Totes les cases d'alta muntanya, i, fins i tot, alguna de la plana o vora mar, en tenien un per anar al poble els dissabtes o el dies de mercat. Ous, pollastres i conills; de pujada. Sal, arròs i oli; de baixada. Clar que, som lliures de pensar que si a Kentucky hi ha burros és gràcies als nostres rucs... Què anàvem dient?

Resum d'allò que no sabíem: Amb tot plegat, és curiós que per trobar un nom comú a la llengua, hi estem donant més voltes que uns cavallets. Que per aprofitar un espai que tots sabem perquè ha de servir, tinguem que finir imaginant-nos l'alcalde de Barcelona venent xurros en una paradeta. Ja ho sé que són figues d'un altre paner! Ara bé, per trobar un símbol que identifiqui la nostra hegemonia aviat ens hem posat d'acord. No serà, com diu la cançó, que les figues són toves.