El reflex

“La mirada de Narcís”

En el mite, Narcís descobreix la bella imatge en el reflex de l´aigua i se n´enamora perdudament, encara que ell no sap que el que veu reflexat a la font és el seu propi rostre. Narcís està fascinat per un ideal; intenta acostar-s´hi però quan submergeix els seus braços dins l´aigua el jove desapareix. La preciosa imatge no li parla però alhor ano mostra desinterés cap a ell, al contrari, se´l mira amb ulls enamorats (amb els seus propis ulls).

Ni la gana ni la son el fan apartar del reflex del seu amor nítid, aquesta imatge (perfecta dins els seus ulls) acabarà esdevenint un concepte, igual que quan t´enamores tan intensament que al final la persona perd importància i acaba convertint-se en una figura mental que es nudreix dels teus propis desitjos. L´aigua serà el llenç on Narcís projectarà tot allò que sempre ha desitjat, és llavors quan s´oblida de viure, tot al seu voltant desapareix, els records s´esvaeixen i viu en un present on no hi ha temps i on l´espai és ell mateix.

Acaba vivint en silenci, ja no intenta parlar. Sap que el seu enamorat és mut i mai el respondrà. Narcís sap que si vol continuar alimentant aquest amor serà en la solitud, dins seu, i que aquest només podrà viure en els seus somnis. Narcís creu que només una cortina d´aigua el separa del seu enamorat quan, de fet, no hi ha distància entre els dos, perquè l´autèntic amor es troba dins seu, ell és qui l´ha creat, l´aigua només el fa visible als seus ulls. El suïcidi de Narcís és passiu; ell no es treu la vida sino que deixa que aquesta es consumeixi lentament. Ell representa la capacitat d´actuar davant d´un amor impossible.

Aquesta és la lectura del reflex viscuda per un Narcís inconscient. Quan s´adona que el seu objecte de desig és ell mateix podríem començar a parlar d´una lectura freudiana: Sigmund Freud utilitza el terme “narcissisme” (paraula introduïda per Paul Näke al s.XIX) com una perversió on l´individu mostra cap el seu propi cos la tendresa que, normalment, es reserva cap un objecte exterior. És un desplaçament del líbid que provoca transtorns; els mateixos que pateix Narcís per haver-se enamorat tan intensament d´ell mateix. Freud també compara el narcissisme amb la melanconia, perque els melanconiosos es fan culpables d´allò que no suporten de l´altre persona, i també en desplacen el líbid, per tant la tendència al suïcidi és bastant clara. Narcís, en el moment de conèixe´s en el reflex de l´aigua comença a viure en un estat de melanconia perpetu, i també viu el que el pare de la psicoanàlisi determina com “ambivalència”, que es dóna molt en aquells que pateixen afeccions narcissistes: quan existeixen en una mateixa persona sentiments oposats. Narcís s´estima però a la vegada s´odia perque no es pot poseïr.

Si agafem el terme “narcissista” amb la definició exposada per Näke a partir del mite de Narcís, estimar-se a un mateix per sobre de tot i de tothom, ens podríem fer la pregunta: - Hi ha algú més narcissista que el propi Narcís? – Sí.

Al pròleg de L´Alquimista (de P.Coelho) es parla de com aquest va trobar a un llibre d´Oscar Wilde una història sobre Narcís on l´autor anava més enllà del mite. Quan el jove va morir ofegat, les deeses del bosc es van acostat al llac i se´l van trobar plorant per la mort de Narcís, però elles no es van estranyar doncs el llac contemplava cada dia el rostre més bell del món, però el llac, realment, no s´havia fixat en la bellesa de Narcís, es lamentava de la seva mort perque cada dia quan el jove s´acostava a la seva riba podia veure, en el fons dels sus ulls, la seva pròpia bellesa reflexada.

Narcís és el mite que millor reflecteix la passivitat d´una persona incapaç de lluitar contra els seus propis sentiments. Canalitzar tots els teus pensaments en un únic punt, centre de la teva vida i destructor d´aquesta, oblidar-se de tot i de tothom fent crèixer els teus somnis a cada instant, anular la persona que desitges com a tal i convertir-la en un concepte únic.


“La Venus del mirall”

Els precedents més immediats d´aquest quadre de Velázquez pintat l´any 1650 serien, per una banda, “El tocador de Venus” de Tiziano, on l´amor també apareix agafant el mirall, la diferència és que Venus està mirant als espectadors. El segon precedent seria seria un quadre de Rubens on Venus d´esquena contemplant-se en un mirall. Velázquez, però, va optar per estirar a Venus en un llit on les formes es troben suspeses i desdibuixades com si flotessin; el pintor espanyol va més enllà, el seu mirall és més autèntic, el seu reflex és més misteriós que en els quadres de Rubens o Tiziano que només repeteixen en un marc el que veuen fora d´ell. Al s.XV, els pintors dels Països Baixos es van interessar pels miralls, els quals donaven de manera reduïda i emmarcada la realitat de la seva casa. Velázquez també fa repetir en el mirall la imatge que no era possible en el quadre però l´impregna de significat conceptual.

En la seva altra gran obra, “Las Meninas”, també introdueix un mirall al fons del quadre però aquest no reflecteix res del que es troba dins el mateix espai que ell; ni al pintor que li dóna l´esquena ni als personatges del centre de l´habitació. En la seva clara profunditat no es veu allò visible (la representació que es desplega davant seu), sinó que va més enllà per mostrar allò invisible, el que es troba davant del quadre; el mirall restitueix la visivilitat d´allò que es manté més enllà de tota mirada, allò que es podria veure si la tela es prolongués endavant. D´aquest quadre n´han sorgit moltes interpretacions: Alguns s´han sorprès pel contrast entre la bellesa ideal del cos divinitzat i la cara reflexada de contorn poc definit, distorsionat i sense massa interés. Si tinguésim en compte la frase visionària de Sta. Teresa on compara l´ànima plena de pecat mortal amb un mirall enfosquit, la sensualitat del cos seria el pecat contingut i el reflex que es desprén del mirall (el rostre difuminat) seria la visió del pecat amagat sota la pell d´una preciosa figura.

El concepte de bellesa aplicat a allò eròtic canvia constantment al llarg de la història. Per a mi la Venus de Velázquez s´aproxima més al concepte de la femme fatal introduït al s.XIX , la qual juga amb la sensibilitat de l´espectador introduint-lo dins al seva habitació, però alhora no mostra gens d´interés i continua contemplant-se en el mirall; ella és conscient que la seva bellesa atrau però és com si d´alguna manera es desentengués del que pot arribar a sentir qualsevol dels seus admiradors; el mirall com a símbol de la Vanitat. Aquesta visió de la dona com un ésser destructor la podríem relacionar amb la visió medieval del mirall entés com iun instrument que el diable havia posat al servei de la dona per arrencar a l´home les seves passions més baixes.

Velázquez juga amb el clarobscur; a vegades s´ha atribuit aquest joc com una reflexió del pas del temps i com aquest desgasta la bellesa, retornarien al símbol antic del mirall com a reflex de la Veritat, com al coneixement d´un mateix, aquí seria com un emblema del desengany; potser entés d´aquesta manera es tractaria, com s´ha dit, “no d´un retrat mitològic sino de la mitologia que de sobte es revela en un retrat qualsevol”. La noia jove estirada al llit en un moment de la seav vida es pot arribar a identificar amb Venus, deessa de la bellesa, però el desengany arriba quan aquesta noia (delectada pel seu rostre) és conscient que la seva bellesa és efímera mentre que la de Venus és eterna.

El pintor il.lumina el cos i d´aquest se´n desprén tota la sensualitat més evident representada en les curves mòrbides de la figura, i deixa a la penombra el rostre, obrint la porta a l´univers de la feminitat, un univers misteriós, molt més interessant i sensual. Per aquest motiu no puc acabar d´entendre l´actuació al 1914 d´una sufragista que, impulsada per la passió dels seus ideals, va clavar set ganivetades al quadre perquè, segons ella, era el paradigma de la negació de la dona com a subjecte. I jo, no puc deixar de veure-la més que com una víctima (fruit del desig que suscita) com un autèntic botxí emmascarat per la seva innocència i la tendresa del seu cos, després és quan, inevitablement, l´espectador es converteix en protagonista de l´escena i passa a ocupar el lloc d´Eros: “agenollat, baixant el cap amb aire melanconiós, té les mans una al cim de l´altre, agafades, no com un fidel devot, sinó igual que un presoner, sobre els canells li cau la cinta que no ha servit mai per penjar el mirall, sinó que és el lligam amb el que voluntàriament però tristament, l´Amor es lliga a la imatge de la Bellesa. Eros es presenta rendit i presoner d´aquesta bellesa fatal”.

També s´ha dit que Velázquez es va influenciar en la posició de la figura en una estàtua hel.lenística, “L´Hermafrodita”, escultura que quan la mires d´esquenes és la figura d´una dona estirada i quan la rodeges descobreixes que es tracta d´un home. Si Velázquez hagués agafat alguna cosa més que la simple postura de la figura podríem entrar en l´ambigüitat de les formes, ja no es tractaria d´una Venus, sinó d´un cos-desig, intensificat per la figura d´Eros, la cara difuminada i fosca seria la representació d´un rostre sense identitat i possible posseïdor dels dos sexes.


“Alícia a través de l´espill”

Alícia, personatge creat per Lewis Carroll, travessa el mirall que hi ha a la seva sala d´estar i, de sobte, es troba, més enllà, en un altre món on les coses succeeixen de manera diferent al que ella estava acostumada. És un país que es troba al marge, Alícia s´endinsa a la lògica de l´estrany.

“Aquest món paral.lel ordenat a l´inrevés és el folre d´aquest en el què vivim i la impossible pretensió de mostrar-lo com si nosaltres no hi fossim dins i no coneguéssim els personatges que el moblen”. El que aconsegueix Carroll és una crítica audaç per desemmascarar les nostres paradoxes i contradiccions. L´espill és una fantasia, de fet el que es troba a l´altra banda és el nostre propi món cruelment criticat i terriblement fraccionat, col.locat davant dels ulls d´Alícia per questionar l´estranya lògica en la que vivim.

En l´escrit de Jorge Luis Borges , Animales de los espejos, se´ns explica que abans el món dels miralls i el dels homes no estaven, com ara, incomunicats. Es tractava de dos móns molt diversos; no coincidien ni els sers, ni els colors, ni les formes. Els dos regnes, l´especular i l´humà, vivien en pau, s´entrava i es sortia pels miralls, però una nit la gent del mirall va envaïr la terra, va haver-hi una guerra i els invasors van ser expulsats, els van empresonar en els miralls i se´ls va imposar la feina de repetir, com em una espècie de somni, tots els actes dels homes. Se´ls va privar de la seva força i figura, reduïnt-los a simples reflexos servils. Borges deixa oberta la història dient que algun dia tornaran.

En aquestes dues històries, la d´Alícia i la de Borges, el mirall és una porta oberta a móns nous i diferents, o, simplement, una porta que ens mostra el nostre propi món però des d´una perspectiva diferent. És llavors quan ens podem preguntar: Qui és l´estrany? La resposta sembla fàcil. Alícia és diferent a la resta dels personatges que es troben a l´altre costat del mirall i els animals que travessen el relat de Borges serien extranys per nosaltres; el problema es presenta quan no s´accepta la diferència i de amnera bestial s´anula. Borges explica com les homes van tancar en el mirall les “extranyes” criatures sense preguntar-se en cap moment què buscaven o què volien. Com diu José Miguel Cortés a Orden y Caos: “Tot sistema social està dotat d´una estructura de control per mantenir l´ordre moral instaurat”, i és quan apareixen aquestes figures diferents, quan el sistema es veu amenaçat, com si al diferència fós un motor per fer trontollar la base on s´assenten tots els principis de l´ordre; no s´entén la diferència com una font per enriquir les persones en tots els nivells sino com un perill. Per aquest motiu les societats occidentals cristianes s´han servit durant molts segles dels símbols del mal per marginar a qualsevol indesitjable com una amenaça per la unitat dels grups socials. I el més greu és que sempre ha interessat crear fantasmes per ratificar el poder establert, com si el fet de creure en l´existència d´elements diferents a nosaltres relacionats amb el caos, és a dir, amb allò oposat a l´ordre, i amb la seguretat d´una ràpida actuació de la societat per anular-lo ens sentíssim més tranquils i segurs. “Nosaltres no som d´aquesta manera, som millors”. La frase d´Stephen Kink ho resumeix de manera genial: “Estimem i necessitem el concepte de monstruositat perquè és la reafirmació de l´ordre aspirat com a éssers humans (…) no són les aberracionns físiques les que ens horrroritzen, sinó l´absència d´ordre que aquestes situacions sembla que impliquin”.

És molt interessant el conte de Borges perquè el podríem relacionar amb la manera d´actuar d´alguns homes al s.XV quan es va descobrir Amèrica: Els conquestadors van fer trontollar la manera de viure de la gent que vivia al continent i, en certa manera els van deixar, igual que els homes del conte de Borges, en un espai intermedi. Era evident que els indígenes eren diferents en aspecte i costums però ja mai més podrien ser com abans de la vinguda d´aquesta extranya gent, perquè havien patit una experiència massa forta i que duraria massa temps. Els van deixar suspesos, anulats, “reduïts a simples reflexos servils”.

Retornant a la història d´Alícia, hi ha un fragment on s´explica que Alícia es troba davant del rei adormit, Tweedledee i Tweedledum li diuen que ella es troba allà en aquell precís moment perquè és l´objecte del somni del rei i que si ell no dormís qui sap on seria ella. Ens parla de l´atzar de les circumstàncies: nosaltres estem on estem per atzar, i una cosa tan dèbil com l´atzar hauria d´aproximar-nos més els uns als altres i no crear murs inaccessibles, la gent és diferent i la diferència, per a mi, és sinònim de curiositat i respecte, i no de rebuig com si es tractés d´una amenaça cap el nostre ordre social (hermètic i estèril).

Com diu Cortés: “…la bèstia es veu reduïda, s´alça implacable el discurs de les institucions que no té una altra funció que la de restablir l´ordre. El raonament de la societat no pot contradir-se, no hi ha contestació possible (els monstres no poden parlar) i tota paraula es converteix en diagnòstic. Apareix una voluntat de veritat que, com diu Foucault, “és una prodigiosa maquinària destinada a l´exclosió””.


“La Dama de Shangai”

El camí per trobar-se amb un mateix no sempre és fàcil. Hi ha vegades que no et busques i descobreixes coses en tu sorprenents, potser aquestes et resulten estranyes i alienes a la teva manera de ser, però hi són i formen part de tu. Sovint sabem que es troben allà i l´única manera de no enfrontar-nos-hi és enganyar-nos a nosaltres mateixos anulant-les temporalment.

Aquesta situació és la que viu el personatge Michael O´Hara, el mariner creat i intepretat per Orson Welles a la pel.lícula “La Dama de Shangai”.Aquest home confús viu una experiència tormentosa a causa del seu amor per Elsa Bannister, una dona ambiciosa casada amb un gran advocat. Ell és arrossegat en un plà maquiavèl.lic on tots són assassins i víctimes dels altres i de sí mateixos. Els personatges van entrant en una espècie de joc estrany on cada un d´ells té un objectiu i seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir-lo. Es mouen entre aparences confuses on no hi ha res totalment clar. Durant tota la pel.lícula els escenaris són reals, tot succeeix en un espai que té el seu referent immediat en un entorn fàcil de reconèixer, no és fins al final de la historia on els personatges s´endinsen en un espai més ambigu, més lligat al somni o al subconscient.

Michael arriba a un circ abandonat i allà comença a entrar en un recorregut caòtic que podríem relacionar-lo amb la seva pròpia introspecció. Les atraccions el fan moure de manera convulsiva i el tobogan el llança de manera brutal cap al reflex dels miralls i és en aquest espai on es descobreix realment. Els miralls li mostren la seva imatge distorsionada: la cara neguitosa i el cos molt petit que es va movent perdudament en un espai hostil, espantat es precipita cap a un altre joc de miralls on el seu cos i el seu rostre pateixen un seguit de deformacions. Michael descobreix en els diferents miralls la seva naturalesa més monstruosa de la qual s´havia intentat amagar; i ara se la troba al davant, encarnada en la seva pròpia imatge.

Al final de la pel.lícula es troben Michael, Elsa i el seu marit en una sala envoltada de miralls on les seves figures es repeteixen. Welles juga amb la superposició d´imatges, amb la multiplicació de figures (gràcies als miralls) i amb les paraules dels diferents personatges, ela quals amb les seves confessions es van descobrint als altres i també a ells mateixos. En l´últim moment de la seva vida és quan hauran estat absolutament sincers mostrant la seva part més terrible; l´espai on es troben ja no és real o, com a mínim, no totalment, és difícil concretar-ho ja que és un espai que es troba entre el somni, la realitat i la imaginació (si és que es poden separar aquests tres estadis), però és l´únic moment de la pel.lícula on els personatges es mostren tal i com són, sense les màscares que es col.locaven a l´exterior. És interessant la contraposició entre els espais i les essències: dins els espais reals els personatges es presentaven com una succesió d´enganys i equívocs, i en l´espai de confusió és quan es despullen i mostren la seva autèntica naturalesa.

El mirall de Welles és com un visionari que pot veure més enllà d´allò que veu la gent, ell s´endinsa cap a l´interior dels personatges de la pel.lícula per reflexar el més terrible que portem dins. Aquesta idea del mirall que t´ensenya la part més temible de tu mateix la podríem lligar amb la història de Perseu, l´objectiu del qual era tallar el cap a la Medusa (monstre terrible amb el cap envoltat de serps). Perseu per protegir-se de la seva mirada mortal va utilitzar el seu escut per no haver-la de mirar directament als ulls. La imatge de a Medusa a l´escut de Perseu sempre ha estat considerada com un símbol reflector del monstre que tots portem dins.

Però aquest símbol del mirall com a instrument per trobar-te amb la teva part més fosca i, potser, desconeguda, el podem trobar en un joc de nens. De petit, quan et col.loques davant del mirall, amb l´habitació gairebé a les fosques i observes el teu rostre a la penombra, directament als ulls, les formes es van confonent i al teva cara es va deformant, et dóna la sensació que el que veus no ets tu sinó un monstre terrible que sortirà del mirall per emportar-te amb ell. És com una trobada amb aquesta part que tots portem dins, aquesta part que ens espanta però que alhora ens crea una curiositat terrible. És com si, per un moment, la separessis de tu i et col.loquessis davant seu per enfrontar-t´hi, per reconèixer-la perquè forma part de tu.