Entrevista a Josep Ramoneda

EnCanal: El CCCB des de sempre s'ha caracteritzat per promoure activitats interessants que reben una molt bona resposta, sovint massiva, per part del públic. En altres paraules podríem dir que s'ha consolidat com un espai de referència de la cultural a Barcelona És des de sempre que el CCCB ha gaudit d'aquest reconeixement i prestigi?

Ramoneda: El projecte redactat del CCCB data de l'any 1989 i ja des d'un bon principi es va plantejar com un espai obert i dinàmic, que donés cabuda a activitats de tot tipus. Aquest projecte, com tots, va millorar amb el contacte amb la realitat. Jo sempre poso el mateix exemple: el pla Cerdà per a l'Eixample; si s'hagués dut a terme tal com Cerdà l'havia concebut, Bacelona hauria esdevingut una ciutat inhabitable. Quan va prendre contacte amb la realitat, però, s'anà retocant fins a convertir-se en un pla urbanístic modèlic. En aquest sentit, per donar credibilitat al projecte un (el CCCB obrí les portes el 1992) fou del tot decisiva la ubicació, ja des bon començament, de gran part de les activitats del Sònar. En l'actualitat la relació entre els Sònars, (com ell anomena els organitzadors del Festival), es troba perfectament consolidada de manera que el CCCB s'ha mantingut com un del punts neuràlgics d'un certamen que, amb la d'aquest any, ha arribat a la setena edició.


E - Sobre el Festival de músiques avançades i art multimèdia...

R - És un festival interessant que s'ha convertit amb molts pocs anys en un punt de referència a nivell Nacional i Internacional. Pel que fa a les activitats dutes a terme al mateix CCCB, la nostra principal aportació al Festival Sònar és la cessió d'espais i la mobilització dels recursos materials i humans que siguin necessaris (durant els dies del festival s'ocupen en gran part totes les plantes de l'edifici). Amb tot, aquest és el muntatge més important que du a terme el CCCB al llarg de l'any. No us puc aprofundir sobre aquells aspectes més concrets del Festival perquè la seva planificació i disseny mai no han estat feina nostra. Per això hauríeu de parlar directament amb els sònars.


E - En els seus articles posa molt d’èmfasi en la desídia, en l’afebliment del paper de l’estat i en el desinterès públic per allò relacionat amb la política com a trets fonamentals i característics de la nostra societat. Tot i així els seus textos pensem que sempre deixen un prudent marge per a l'optimisme. No és així?

R - Sí, jo hem considero un optimista de mena, malgrat mantenir una visió molt crítica del món en què visc. Precisament, ara fa uns dies, després de llegir R.Sennet, en el seu darrer llibre, vaig reafirmar-me en la idea que no valia la pena mantenir-se en una visió tan pessimista del món, ja que no condueix a res. La literatura apocalíptica d'autors com Sennet ja es practicava a principis del segle XIX. Llavors era la caiguda de l'Antic Règim i la Revolució Industrial el que alarmava alguns sectors. I és precisament el fruit d'aquella revolució el que defenen desesperats els alarmistes actuals. Sempre que hi ha un canvi radical surten legions d'alarmistes que anuncien l'Apocalipsi.


E - Malgrat tot, no creu que la societat actual ha desembocat definitivament en l'individualisme, en el sentit que les persones completament secularitzades són vistes com a subjectes autònoms, al marge dels seus lligams socials, familiars o laborals?

R - En l'actualitat ens trobem en un procés de trànsit. La gent es troba desorientada, com heu dit, perla falta d'uns referents socials i morals sòlids, els que siguin. La societat basada en el treball, que ha caracteritzat el segle XX, s'ha vist bruscament alterada. El lloc de treball significava un espai fonamental des d'on sorgien gran part dels vincles socials que les persones establien al llarg de la vida. Això ara ha canviat, no només perquè el treball ha passat a un segon nivell, sinó perquè la societat s'ha atomitzat i diversificat com mai en la història.
La falta d'uns suports morals generalment acceptats, no es pot justificar a partir de la crítica a l'individualisme. La nostra societat es troba caracteritzada per la preeminència de l'individu; tot i així, d'aquí a caracteritzar-la d'individualista hi va un pas. Al meu entendre, el fet de poder-se designar un mateix com a individu constitueix una de les conquestes cabdals de la modernitat, una conquesta que s'ha de mantenir costi el que costi, ja que representa un ideal òptim en tant que cada ciutadà és capaç de pensar per ell mateix. Cal fer una crítica a l'excessiu individualisme que impregna les nostres societats, però no podem perdre la perspectiva de donar importància al fet de poder-nos dissenyar com a individus que som. No podem deixar d'aspirar a una societat d'individus, però no s'ha de caure en el narcisisme, ja que aquesta faceta pot ser interessant per a actors o per a artistes, però no pot esdevenir un tret característic del comportament general de les persones. És llavors quan apareixeria el paradigma de l'individualisme exacerbat que alguns actualment professen.


E - Les actuals estructures executives, judicials i especialment les legislatives en molts països no han canviat substancialment en molts anys; a més, cap norma constitucional no havia estat mai tan violada com la prohibició del manament imperatiu (estar subjecte a les decisions del partit). En un món tan canviant com el nostre aquestes estructures poden esdevenir anacròniques o arribar a un punt de saturació per inservibles. No creu en la necessitat de reformar certs aspectes del funcionament de la política?

R - És possible que calgui reformar, o fins i tot reformular, determinats aspectes del funcionament de les nostres democràcies. No obstant això, s'ha d'anar amb compte a l'hora de criticar segons què. La llei que prohibeix el manament imperatiu, per exemple, es viola de forma manifesta. Al marge de la qüestió formal-legal, cal que recordem que el manament imperatiu fou incorporat a la pràctica política per eradicar clares manifestacions de flagrant caciquisme i corrupció per part dels representants polítics.
Per qualsevol democràcia és fonamental que existeixi la possibilitat de l'alternança. Sense la possibilitat real que una opció alternativa pugui assolir el poder, la democràcia s'empobreix fins a límits insospitats. Perd el seu sentit com a vehicle de representació ciutadana. Durant molt de temps els sistemes parlamentaris, tal i com els coneixem en l'actualitat, aconseguiren conduir unes societats fortament polaritzades ideològicament i socialment per les vies del diàleg mitjançant les cambres de representació política. En aquests moments, i ja havent deixat enrera aquells conflictes, eminentment de classe, els sistemes de representació han de buscar noves fórmules per arribar al ciutadà. Òbviament aquesta necessitat urgeix en tant en quant la desmobilització en la societat ha passat a caracteritzar el clima social dels nostres dies.


E - A tot això, que hi pot aportar el desenvolupament de les anomenades noves tecnologies?

R - En aquest sentit les noves tecnologies poden jugar un paper crucial a l'hora de millorar el funcionament de les actuals democràcies, en el sentit que poden ajudar a acostar la decisió política al ciutadà. Es fa difícil pensar que la participació directa del ciutadà sobre les decisions polítiques pugui canviar radicalment l'obligació professional del polític: executar les lleis. Amb tot, caldrà buscar fórmules que permetin incorporar les opinions dels ciutadans, com un esdeveniment normal, dins el funcionament habitual de l'activitat pública. Tot i que a Espanya encara falten uns quants anys perquè tècnicament això sigui possible, als Estats Units no paren d'aparèixer notícies que fan referència a noves formes de participació del ciutadà a partir de l'aplicació de les anomenades noves tecnologies de la informació. Des de fa alguns anys s'experimenta amb formes de vot electrònic que han aconseguit millorar els índex de participació de manera remarcable.


E - A Barcelona, BTV (de recent creació) està obtenint uns resultats envejables perquè ha sabut donar-se un format diferent però clarament definit. A Vilanova, tot i disposar d'una televisió local mínimament reconeguda i amb bastants recursos, la realitat és que no deixa de ser un mitjà merament informatiu. Quina és, per vostè, la veritable funció que han de jugar els mitjans de comunicació locals?

R - Bé, encara que no conec gaire cosa sobre temes de sociologia de la comunicació, sí que puc dir-vos que BTV ha sabut respondre a la demanda que precisament no pot cobrir cap altre tipus de mitjà. Les televisions locals poden permetre's de prescindir, en gran part, de les restriccions que imposen els índexs d'audiència i d'aquesta manera oferir una programació marcadament alternativa que aconsegueixi atraure una audiència estable.
Els mitjans de comunicació locals aniran prenent importància amb el temps. Constitueixen el mitjà més pròxim a la gent. Aquesta proximitat permet aprofundir en noves formes de participació ciutadana: espais de debat i de discussió que permetin a la gent expressar-se sobre aquells temes que més directament l'afecten. Prova d'això és el bon resultat que està donant un espai emès en directe setmanalment per la televisió local de Girona, en què Joaquim Nadal (l'alcalde de la ciutat) s'exposa a tot tipus de qüestions que els ciutadans li formulen. Encara que en aquest tipus de programes acostumen a plantejar-se coses sovint xusques ("que si a la vorera de davant de casa li manquen un grapat de rajoles", -"que si no em va agradar allò que va dir sobre els casals d'avis"…), és evident que constitueixen una forma insubstituïble de participació del ciutadà, que alhora contribueix a reforçar els vincles socials entre els habitants d'una determinada població, com ara Girona en aquest cas.


E - Ja fa estona que parlem i encara no hem tocat l'apassionant tema de la política estatal i autonòmica. Comencem per la crisi del PSOE; encara que vostè sigui un optimista, es fa difícil fer una lectura positiva de la situació actual d'aquest partit.

R - No cal fer l'exercici de comparar el procés de declivi en què es troba immers el PSOE amb el d'altres partits europeus que han patit situacions similars. Aquest és un procés típic que pateixen cíclicament els partits polítics majoritaris que lluiten dins del joc d'alternances per assolir el poder. Com que probablement el PSOE en l'actualitat hagi tocat fons (ja que es fa impossible pensar en el seu desmembrament) no tinc cap dubte que es recuperarà. Es pràcticament una llei i una necessitat evident pel bon funcionament d'unes democràcies que, com he dit, necessiten de l'alternança en el govern com un element vital per la seva subsistència.


E - El trencament de la treva d'ETA a desestabilitzat el País Basc. Creu que el Partit Popular veu en aquesta situació una oportunitat per fer-se amb el poder polític?

R - El PP ha acabat amb la idea que el País Basc és i serà sempre un feu nacionalista. A les primeres eleccions basques, perquè entengueu fins on arribava aquesta concepció, Suárez deixà ben clar a Mayor Oreja (aleshores candidat a lehendakari per UCD) que fes el que pogués, però que aquelles eleccions les havien de guanyar els nacionalistes pel bé de l'estabilitat d'Euskadi; durant la transició tothom estava convençut que amb un govern nacionalista al País Basc ETA deixaria les armes. Ara que el PP ha trencat amb tot això i s'ha proposat governar al País Basc, ha vist en la defensa incondicional de la Constitució vigent la millor manera de guanyar vots. Més que per espanyolisme, ho fa per electoralisme. Un cop hagi guanyat unes eleccions, el PP serà capaç de pactar amb qui sigui per tal de tenir un lehendakari del seu partit.


E - No creu que per guanyar aquests vots el PP està fomentant la creació de dos fronts marcats i oposats al País Basc i s'està posicionant com a únic abanderat de l'autèntic antiterrorisme? No és aquesta actitud, en el fons, la mateixa que la d'Euskal Herritarrok però al revés?

R - Aquest tipus de simetries són molt perilloses, perquè no hem de perdre de vista que hi ha una diferència que les anul·la: que EH és aliada de la violència i el PP, en canvi, actua en un marc legal i democràtic.


E - En tot cas és evident que aquí hi ha tres partits que queden una mica "enmig": el PSOE, el Partit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna.

R - El PSOE pateix a Euskadi com a tot arreu, i el PNB i EA han quedat descol·locats pel final d'una treva que, com Mayor Oreja va presagiar abans que ningú, ha resultat ser una trampa. Mayor Oreja, per cert, jugava amb avantatge a l'hora de fer aquest presagi, ja que, com ell mateix em va comentar fa poc, en aquell moment disposava d'una informació confidencial del Ministeri d'Interior francès sobre compra d'armes i explosius que la banda estava fent a França durant la treva. Amb aquesta informació és molt fàcil deduir que la treva és una trampa.


E - No volíem marxar sense demanar-li el parer sobre els conflictes lingüístics que apareixen intermitentment a Catalunya.

R - Jo davant d'això ho tinc molt clar: penso que a Catalunya, com a societat bilingüe que és, hi hauria d'haver una simetria lingüística que encara no existeix; el que hi ha és una asimetria a favor del castellà. Què vull dir amb simetria lingüística? Doncs que, per exemple, quan entri en un taxi i parli al taxista en castellà, ell em respongui en castellà, i quan li parli en català ell també em contesti en català, cosa (aquesta última) que és molt improbable. Aquestes situacions s'han de corregir i en aquest sentit em semblen bé les mesures que es duen a terme, com ara la immersió lingüística a les escoles.