Pere Llopart o com es torna a la vida després d'un mes en coma

Diuen que la vida són instants, i que aquests instants són els que marquen el seu desenvolupament. En alguns casos però, aquests instants poden acabar amb la pròpia vida.

És el que va estar a punt de passar-li al gunyolenc Pere Llopart el 6 de març del 2013, quan tenia 37 anys. En un dels típics vespres en què sortia a córrer, com tants i tants runners avui en dia, va ser atropellat per un cotxe a l'avinguda La Pelegrina de Vilafranca, una zona on els vehicles van força ràpid ja que és una de les vies que delimita la població. “Una persona que no vol protagonisme em va salvar la vida, sinó m’hauria ofegat, ja que em sortia molta sang per la boca i tenia nombroses costelles i vertebres trencades” explica Llopart, que lamenta que “l’ambulància va tardar bastant a arribar”, i això que l’hospital és a mig quilòmetre del lloc de l’incident, “i els Mossos miraven si trobaven auriculars en comptes de preocupar-se pel meu estat per justificar l’atropellament”. El gunyolenc admet però que, “això és el que m’han explicat els testimonis presents, personalment no recordo res del xoc”.

I és que Llopart no tornaria a obrir els ulls i a prendre consciència fins 27 dies després, estirat en un llit a l'Hospital de Bellvitge envoltat de conductes i, en un principi, sense entendre res. Tots aquests dies els havia passat en coma. Després de l'accident va ser transportat a l'Hospital de Vilafranca i posteriorment, aquella mateixa nit, cap a Bellvitge.

Els metges li van diagnosticar una lesió axonal difusa, molt habitual en els accidents de trànsit, que produeix alteracions cognitives per desconnexió, les conseqüències de la qual poden anar des d'un alentiment lleu en el processament de la informació i dèficits subcorticals com a pèrdua de memòria, fins a una autèntica deterioració cognitiva global o un estat de demència generalitzada. Un alt percentatge de pacients amb aquest diagnòstic no arriben a superar el coma.

El gunyolenc afirma que "els metges no donaven un duro per mi, a la família els van dir que no sabien si viuria ni tampoc com quedaria". En aquest sentit, assegura orgullós que "la meva filla és la que més convençuda estava  que em recuperaria".

I així va ser. Després de quasi un mes d'extrema angoixa i patiment per la família, Llopart va tornar en si. Com que a l’ingressar li havien practicat la traqueotomia es va trobar que d’entrada no podia parlar, "cosa que em va fer espantar molt, sobretot també perquè una infermera em va dir que potser no podria tornar a fer-ho", però afortunadament va recuperar la parla i, prèviament, es comunicà amb la família escrivint. El seu bon estat atlètic, probablement, és el que més feu per salvar-li la vida.

Una setmana més tard, el 9 d'abril, ja tenia l'alta i era a casa a Les Gunyoles. Tocava recuperar-se, començar de nou el dia a dia. Durant aquest procés, un dels aspectes que més l’ha sorprès és que “coses que no m’agradaven abans de l’accident ara m’agraden, i viceversa”.
Amb tot, ara que ja ha passat més d'un any, Llopart recorda que "quan em vaig despertar no sabia ni si tornaria a caminar, no m'hagués imaginat mai que 13 mesos després estaria fent una prova com els 7 Cims".

La força de voluntat fa miracles, però el que el gunyolenc té molt clar és que “jo en aquesta vida ja hi sóc de regal, s’ha d’aprofitar al màxim el temps perquè no saps mai què et pot passar”.