Plantes màgiques

No sé si hi ha plantes que són màgiques o bé la màgia rau en que les necessitem per viure i que, algunes, ens poden canviar de barri, per poc que badem. Ho tindríem que preguntar a la fito antropologia o a la etnobotànica, si aquestes especialitats existissin. En qualsevol cas, la tradició oral i els folklores de tribus d'arreu del món, han mantingut vives llegendes mil·lenàries, algunes de les quals intentarem reproduir en clau d'humor, per a guarir, si més no, els patiments de l'esperit.

ALL. No hi busqueu connotacions esportives, però, els grecs, prohibien la seva entrada als temples de la deessa Cibeles. O sigui, deduïm que no s'hi podia fer all i oli. Fotut! Des de temps de Virgili, se'ls donava als segadors per a enfortir-los. Poètic, si repasseu els costums del camp a casa nostra. Era la càmfora dels pobres. Es devia saber la seva condició per l'olor que el hi feia la roba. Tenien l'avantatge, però, de no ésser mossegats per les serps. Aquestes no suporten l'all. Els egipcis, el consideraven un afrodisíac i un potenciador de la fertilitat. I els reclutes de lleva, el feien servir com a supositori per apujar la febre, donar símptomes de tuberculosi i lliurar-se'n del tràngol. Com sigui, el Dr. Wasserman, un multimilionari de l'industria farmacèutica, va sentenciar que els bacteris de la sífilis eren abatuts per l'all.

ÀLOE. A petites dosis és bo. La farmacèutica de la cantonada ens el ven, com a ingredient, formant part de nombrosos productes de bellesa.
Un gnom en perill, rebé l'ajut d'un àrab. Aquest li demanà, a bescanvi, una planta que li garantís una llarga existència. El gnom li dugué l'àloe, en molts països anomenada planta dels Cent Anys.
Els turcs tenen per costum posar a les portes de les cases de camp una pell de cocodril i una planta d'àloe, per garantir-se una llarga vida.

API. No es tracta de cap Agent de la Propietat Immobiliària. Repeteix, però, no ho és. Diuen que es tracta d'una planta que per les dones és com la purga Benet.
A Grècia, les tombes es cobrien amb apis perquè el difunt fos conduit a una nova vida. Si encara no l'havien palmat, i els galenes ja no en sabien més, s'encomanen a l'api com a únic recurs possible. També es conta que els vencedors de les festes o gladiadors, eren guarnits amb apis i roses.

CAFÈ. No és cap error involuntari. És just el que volíem dir.
En el convent de Cafea (Etiòpia) d'on ve el seu nom, un pastor de cabres i camells va consultar els frares en el perquè el bestiar no havia pogut pegar ull, la nit que havien menjat amb fruïció una planta per ell desconeguda. Els frares, tot escoltant-lo, devien pensar, fill, “con la iglesia has topao”. Quan va acabar de fer el beneit, li explicaren que ja feia temps que la prenien en infusió. Afegint: que era d'ells, que els hi havia donat Déu, que ningú no en tenia que saber res i que no els hi fotés el xiringuito enlaire. El pastor devia d'ésser un hàbil negociador, perquè, gràcies a la seva intervenció, ara en prenem tots.

CEBA. Torna la vista, però, fa plorar. Serà de l'alegria.
També és màgica. Els indians d'Amèrica i algunes tribus de l'Àfrica, l'apliquen amb resultats, diuen que positius.
L'anècdota és que Pitàgores va escriure un voluminós llibre sobre la ceba, en el que n'hi ha un munt de classes. Clar, era matemàtic...

CICUTA. En català també en diem FONOLL DE BOU. La part baixa de la tija és del color del vi negre.
En Sòcrates fou un filòsof força actual per dues raons: pensava que ningú no feia mal de forma voluntària, sinó per ignorància, i, fomentava el diàleg. Però com que tenia una classe força revolucionària, no escrivia un borrall i anava a missa al poble del costat, no el podien veure. Fins al punt de que un dia en anar a la peixateria del Pireu, li varen regalar un manat de julivert, que no era altra cosa que cicuta. Varen ser els darrers popets amb all i “julivert” dels que va poder gaudir.

FARIGOLA. La millor espècia és considerada la catalana. Grecs i romans ja la feien servir com a condiment. Àrabs i druides ja coneixien llurs propietats.
Un antic déu egipci l'oferí als gitanos de tot el món. Aquests trobaren en la seva forma de viure, una de molt semblant a la que té la planta.
Permeteu-me la rauxa patriòtica. Entre la farigola i els gitanos catalans, no podíem tenir res millor.

HERBA CAIXALERA. A part de fotre una pudor que t'hi cagues, és un component important en potingues de bruixes, quan aquestes volen aixecar el vol, i en màgia negra com el tinyo.
La mare Renata, que no era mare de ningú sinó una monja austríaca, va mantenir en permanent excitació a tot el convent. El símptomes observats en tant il·lustres senyores varen ser: excitació sexual, satiriasis i nimfomania. Explicat per a fer-ho entenedor: el més semblant a una bacanal actual. La cosa va anar tant lluny que fou necessària la intervenció de l'emperadriu. La monja Renata fou cremada per ordre de les autoritats clericals.
Si de cas, consulteu abans d'usar-la.

MANDRÀGORA. Planta màgica per excel·lència. Les bruixes d'Euskalerria la feien servir en els aquelarres. Era l'ingredient bàsic en maleficis i sortilegis.
Té una llegenda surrealista que ja l'explicaré en una altra ocasió.
Es cultivada al Tibe't i a la resta de l'Hi malaia pels monjos tibetans. Fou motiu de preocupació per part de Josafat, Buda, Confuci i Mahoma. Per la Inquisició, la seva manipulació era el cos del delicte. El 1066, un malefici fet amb mandràgora dugué a la tomba a un bisbe.
L'arrel pot recordar la figura humana, sobretot, quan és manipulada per fer-hi negoci.
Maquiavel, escriu en el segle XVI una peça teatral que porta el seu nom, on parla de les seves virtuts fecundants i afrodisíaques.
El beuratge que fra Lorenzo dona a beure a Julieta, l'enamorada de Romeu, és mandràgora.
De les dues varietats, mascle i femella, només aquesta es pot trobar a la península Ibèrica.
El seu nom en xinès és ginseng A que sona!

RAÏM. Quan Ulisses passava de la nimfa Calypso, es posava a beure vi de l'Olimpi. En una de les torrades, va caure presoner del Gegants i aquests el varen assassinar. El cos fou abandonat i qui se'l va trobar pogué comprovar que del seu cor havia brollat una raïmera. El primer cep que donaria de veure vi a la resta del món.
Els d'aviació diuen, però, que va ésser a la mort d'Icar. La seva filla es llevà la vida penjant-se en un arbre que desprès es convertiria en raïmera.
Steinner, que admet l'existència de l'Atlàntida, parla de l'aparició del vi poc desprès del seu esfondrament. Com que no sabem els orígens, deixarem que aquest pensador ens aporti la seva teoria sense entrar en el sentit superior de la Humanitat, ni tampoc en el desenvolupament astral.

VESC. És un paràsit de plantes i arbres. El de roure i el de pomer són molt apreciats. La mitologia cèltica fa matar i reviure el personatge de Baldur, el rei de l'ou dur (personatge d'un conte d'aquest autor) fill de l'Odí i la Freia, com qui no fa res. És una planta druídica per excel·lència i de guarniment nadalenc per negoci de qui ens la ven.
Diuen que guareix l'arteriosclerosi i que allarga la vida. També serveix d'amulet. Per teràpies es fa servir el de l'àlber.

Resum del que no sabíem: En Paracels, avui, tindria una farmàcia.