Heavy Metal

Metall dur. Fort i pesat com l'acer. El pare, William Burroughs. Un tio que tacava, l'any 1961, un relat underground...“Chico Heavy Metal”, o què sé jo!

Aplicat al rock dels 70/80, època de constant evolució... Aquest no podia morir... Alguns rockers dels 60 començaven a flairar el canvi. Beatles, amb “Get back”, gravat en directe des del terrat de l'Apple amb Billy Preston als teclats; o, Iron Butterfly, amb “In-a-gadda-da-vida”. La revolució sònica del 69. Feia cridar ben fort. Una passada!! Festivals com els de Woodstock, Wight i Canet. Gran Reserva del 69.

Arriben els 70. De la mà de Jeff Beck Group, Rare Earth, Led Zeppelin, Kiss o Who, bons padrins, arriba el hard rock de Deep Purple i el seu super ben treballat àlbum “In Rock”. En tres anys, sis àlbums i un tema: “Smoke On The Water”. Tots els solistes se la volien pelar,... La pua! Anaven al darrera per casualitat històrica: Huriah Heep i Black Sabbath. En tornarem a parlar.

Capítol a part mereix el grup Free (només per iniciats). Tenien que tancar cartell en els concerts de l'Iris, a Barcelona, quan pegaven fort amb “All Right Now”. L'Oriol Regàs ho tenia tot a punt, però, ells, ens van fotre el salt... (1971). L'agenda “underground” del nostre país, no només tenia bons productors, també tenia bons músics. El que no hi havia eren calés. Smash i Màquina pertanyien a la discogràfica Els 4 Vents. Per vendre un disc, tenien que fer descompte i, molts cops, acabaven regalant-lo. Noms com Tapiman, Màquina, Crac, Jarka i Fusioon, barrejaven gent com Max Sunyer, Emilio Baleriola, Salvador Font, Carles Benavent, Jordi Sabatès, Santi Arisa, Manel Camp, Martí Brunet i Jordi Camp. Uns nanos, que no ho feien malament! La majoria, encara fan carretera. Anys 71 i 72.

1976. Quan alguns dels grups, que hem esmentat, desapareixen, com Deep Purple, els seus components creen les seves pròpies bandes. Cas de Rainbow, Whitesnake, Gillan o els mateixos AC/DC. Totes sonen semblant. També surten grups minoritaris que, amb el temps, alguns els hi han passat al davant, com: UFO, Scorpions i Judas Priest (per molts, els creadors indiscutibles del só heavy metal).

La dècada del 70, la deixarem aquí. I passarem de matisos que, més aviat, podrien ser efectes col·laterals. Noms, com heavy o heavy rock,... Seria com mossegar el peix per la cua.

Arriben els 80. Ara si, podem començar a parlar de heavy metal sense que ens acompanyin etiquetes com les esmentades, o tòpics, per alguns respectables, com els “suaus” Jhonny Winter i Rick Derringer; els esbojarrats Blue Cheer, Grand Funk Railroad i Three Dog Night; o, els pseudosatànics Black Sabbath (ex Earth).

Temps de variada oferta i de tenir molt on escollir. Surt Motörhead. Es pot considerar heavy metal fins la publicació de “Bomber” i “Overkill”. La barreja posterior amb punk, donà lloc al hardcore. De Judas Priest, Scorpion i Accept, els del moviment nomenat “New Wave Of British Heavy Metal”, varen arribar com hereus: Iron Maiden, Saxon, Raven i Venom (considerats els pares del Black Metal actual).

És la meitat de la dècada dels vuitanta, l'època daurada del heavy metal? Manowar, Helloween i Stratovarious són tela heavy. I, Metallica, Slayer i Megadeath assoleixen l'Olimpi anhelat pels déus. Ara toca fusionar. Sonar diferent. Crear estils d'ara i per avui. Seguir l'evolució sense fer el mico. Amb detractors i partidaris. Com en tot temps, a tot lloc i amb totes les músiques.

Dir-ne heavy rock o heavy metal, no obeeix a un canvi d'estil musical, és una forma de treure una etiqueta per penjar-ne una altra.

El moviment punky s'havia fet seves les indumentàries del rock dur. Clàssiques samarretes. Caçadores de cuir. Conseqüència: el consum d'aquest tipus de moda queda frenat. El comerç i la demanda havien dictat la moda. No, les consciències de cadascú.

En aquest moviment musical hi trobem des de sofisticats instrumentistes que són capaços de tocar un solo de bateria, en directe, acompanyats de música clàssica orquestrada. Ens referim a Cozy Powell, del Jeff Beck Group. O de fer-ho, a través d'un doble àlbum, amb tota una orquestra de cambra, com en el cas de Metallica. Fins a tios que gaudeixen fent soroll i d'altres amb que els hi facin.

Sense fer apologia de costums i hàbits. Els partidaris del HM cuiden la imatge. Cabells llargs. Samarretes serigrafiades. Accepten jeans personalitzats. Tot el cuir possible. El negre és el seu color. Des de Judas Priest, incorporen l'estètica dels cinturons, gorgeres i canyelleres, de cuir negre, amb motius metàl·lics. Fins aquí, la passarel·la!

La saga continua. Podem apreciar-ho amb Hammerfall i Sonata Arctica. Un munt de petites bandes, arreu del món, fan que res mori. Nous músics, cada cop més joves, aporten noves petjades. Amb una mica de psicodèlia, un bon patró rítmic, dues guitarres que saturen (la solista i la de suport) un baix que la broda, una bateria com un mall i una veu potent i peculiar,...

Abans de fotre el camp. Llarga vida a la quinta de Chapa Discos: Barón Rojo, Obús, Leño i Ñu, dels 70 i...

Resum del que no sabíem: L'expressió “heavy metal” fou popularitzada per Barry Gifford a la revista “Rolling Stone”.