Davant els nomenaments episcopals i la divisió de l’arxidiòcesi de Barcelona

1. El relleu de l’arquebisbe de Barcelona era esperat des de feia gairebé tres anys. El pontificat del cardenal Ricard M. Carles ha estat un període erràtic en el govern de la diòcesi i ha polaritzat extremadament les posicions adoptades en el seu interior.

2. El procés per nomenar el nou arquebisbe s’ha dut d’acord amb uns mecanismes absolutament contraris a l’esperit de l’evangeli i del Concili Vaticà II: amb secretisme, sense transparència i fent córrer rumors i especulacions de tota mena. El presbiterat i el laïcat de la diòcesi ha assistit amb expectació, sorpresa i indignació a un procés en què no ha pogut participar obertament. Aquest procés ha posat de manifest, una vegada més, la urgència de revisar el sistema de nomenament dels bisbes, un sistema que idealment hauria de preveure que les comunitats elegissin els seus pastors però que, en qualsevol cas, hauria de comptar amb la participació del laïcat i el clergat. Les instàncies responsables del relleu de l’arquebisbe no han promogut en cap moment un debat rigorós a l’entorn del perfil que es considera adequat per a la figura del bisbe.

3. L’octubre del 2001, avançant-se als nomenaments que s’havien d’esdevenir, Cristianisme al Segle XXI va promoure una àmplia reflexió sobre el procés de nomenament de bisbes i de presa de decisions en l’interior de l’Església. El fruit d’aquella reflexió —contingut al llibre Bisbes per al Segle XXI (Barcelona, 2002)— és més d’actualitat que mai. Cristianisme al Segle XXI demana a l’Església una revisió en profunditat del sistema de nomenament de bisbes, a fi que no es produeixin de nou processos com el que ens ocupa, absolutament humiliant per al presbiterat i el poble fidel. Com deia sant Hipòlit al segle III, «que s’ordeni com a bisbe aquell que hagi estat elegit per tot el poble».

4. La divisió de la diòcesi, tal com ha estat feta, és fruit no pas d’un procés de reflexió pastoral en què hi hagin participat els afectats, sinó d’una decisió presa al Vaticà sense comptar ni tan sols amb l’adhesió de l’arquebisbe dimissionari ni consultar els òrgans de govern i de representació de la diòcesi; a més, s’ha fet sense tenir present la història i la realitat sociològica de les zones afectades. La divisió de la diòcesi en si no és un fet necessàriament negatiu; és una idea antiga, que ja havia estat desestimada en el passat, però que admet òbviament ser posada sobre la taula per tal d’avaluar-ne la idoneïtat en el moment present. El que no és admissible sota cap circumstància és que s’imposi la divisió sense haver-se produït un procés previ d’estudi, reflexió i debat conduït amb transparència, rigor i participació.

5. Malgrat la discrepància profunda en la forma com s’ha conduït el procés de nomenament, Cristianisme al Segle XXI vol donar la benvinguda a Lluís Martínez Sistach com a arquebisbe de Barcelona. Martínez Sistach hereta una diòcesi amb una gran riquesa de tarannàs i d’iniciatives pastorals, però amb una fractura interna molt greu deguda en bona mesura a la incompetència amb la qual ha estat governada en els darrers anys. El nou arquebisbe de Barcelona pot comptar amb l’associació a l’hora de treballar per una Església que miri cap al futur d’acord amb les grans orientacions del Concili Vaticà II.

6. També des de la profunda discrepància amb la forma com s’ha conduït tot el procés, Cristianisme al Segle XXI vol estendre la seva benvinguda als altres bisbes nomenats i els desitja els majors encerts pastorals. Al mateix temps, vol traslladar a tots els nomenats el desig que treballin en les respectives diòcesis amb esperit de servei, comptant amb el parer dels diaques, sacerdots, religiosos i laics dels llocs als quals hauran de desenvolupar la seva tasca pastoral. Cristianisme al Segle XXI desitja que la seva tasca pastoral s’inspiri en l’evangeli d’acord amb els signes dels temps, recollint l’ensenyament de Joan XXIII en el cèlebre discurs d’inauguració del Vaticà II (1962): l’Església no ha de dedicar-se a condemnar els errors de la modernitat, sinó que ha d’inserir-se en el món present i portar-hi la llavor de l’evangeli. Perquè, com ensenya el Vaticà II, «el goig i esperança, el plor i l’angoixa» de l’home contemporani és també el goig i esperança, por i angoixa, dels deixebles de Crist.


Barcelona, 15 de juny del 2004