la millor botiga del món

Les ciutats del món són com grans botigues, on hi ha de tot. En aquest tot, que sembla il·limitat, hi trobem dos grans blocs: els serveis lligats a l'oci i al turisme i allò que els arriba de fora; és dir, tota la resta. No hi ha indústria, perquè fa temps va decidir que els costos no eren sostenibles. No hi ha agricultura ni ramaderia, per raons obvies. Però, les botigues es barallen per aconseguir els emplaçaments més selectes. Davant d'aquesta oferta, ens podríem demanar si tots aquests establiments són necessaris per a tenir atesa la població de les grans aglomeracions urbanes.

La botiga, que és aquell lloc on uns venen i els altres compren, a les grans ciutats, ha donat un tomb. Es tracta de vendre car, tant allò que ho és, com el que no ho és. Això provoca, el que els economistes en diuen, una fixació de preus a l'alça. I dona lloc a un fenomen curiós, que només apuntaré. Els botiguers que tenen més d'una botiga o moltes, en lloc de vendre, ara, compren; i, els compradors, que no poden suportar o no estan disposats a suportar més la pressió, venen el que tenen i se'n van fora.

A la ciutat on visc, que és Barcelona, es pot observar que en els darrers anys, sobretot pel que fa a les zones altes de la ciutat, sembla que la gent hi tingui la seva segona residència en lloc de l'habitual. La població dels barris benestants de Barcelona, amb prou capacitat adquisitiva, ha anat desplaçant el seu temps d'estada, fins el punt de que a ciutat s'estan uns dies i el resta el passen a la que era residència d'estiueig. Acabant per convertir-se en meitat turistes i meitat pobladors d'una ciutat dormitori. Molts, ja passen, inclòs, de dormir-hi. Surten de la feina, agafen el cotxe i se'n van cap a la mansió que tenen fora. La de la ciutat pot arribar, fins i tot, a ser venuda a un matrimoni estranger de jubilats, amb moltes possibilitats econòmiques, o, a una financera que la lloga com a oficina de “consulting”, de “management” o de “advertising” .

Les grans ciutats han escurat la butxaca dels que hi vivien i es troben en situació de remat final amb els que encara hi malviuen. Tots els esforços destinats a fer més atractiva una gran ciutat, van encaminats al turisme de pas. Procurant que s'hi estiguin el major temps possible. Substituint l'oferta de mar i muntanya per l'oci del ciment. Les agències de viatge, a l'hora de vendre una metròpoli, mai no ens proposen els pulmons verds que l'envolten ni les meravelloses platges del seu litoral. Llevades comptades excepcions, són efectes col·laterals sense suc ni bruc. El que venen: monuments, exposicions, museus, concerts, i oci nocturn. Principalment, això.

Ben mirat, els bitllets d'anada i tornada per l'immigrant que té la necessitat d'anar a veure la família, cada dos anys, a l'altra punta del planeta; en part, cobreixen les necessitats, en temporada baixa, d'aquestes oficines expenedores de títols de viatge.

Un sector emergent en aquests tipus de societat, són unes botigues que venen de tot i fan un horari, de 10 a 12 hores per dia, els set dies de la setmana. Moltes d'elles són el que en diuen franquícies. Locals habilitats en baixos buits, que el propietari lloga a gent que hi vol posar un negoci, exonerat de certs drets i impostos per tractar-se d'un servei públic o de la comunitat. Aquest privilegi ha afavorit a botiguers nouvinguts, en diversos sectors: alimentació, botigues de “tot a 100”, bars, pubs i tota mena de timbes.

Havent fet un parèntesi obligat i poc reconegut, què més venen les grans ciutats? Doncs, per exemple, ensenyament. Les principals universitats privades i centres d'estudis reconeguts arreu del món, es troben a les grans concentracions urbanes. Això provoca que la població flotant estudiantil, faci gasto, en període lectiu, a aquelles ciutats on han trobat el centre d'ensenyament desitjat.

L'administració també es despatxa a gust. Les seus o delegacions dels principals organismes oficials del planeta rauen a les metròpolis. I no són un mal negoci, que diguem...

La mobilitat pertany a una categoria que necessita ser explicada. Una gran ciutat genera, almenys, dos tipus de mobilitat. La que presenta el desplaçament intern dels que hi viuen i d'els que estan de pas. Això ha provocat la creació d'una xarxa que inclou el transport públic i el privat. Aquestes xarxes estan unides a altres que cobreixen les necessitats dels extraradis i les agermanen amb altres grans ciutats.

L'altre tipus de mobilitat és la del paper moneda. Amb la diferència de que se'n diu circulació. A ciutat, és molt difícil sortir de casa sense tenir que gastar diners. Es tracta de que surtin amb la mateixa velocitat que entren. Tren de vida que poques locomotores aguanten. Mentrestant els tenim poc temps amb nosaltres. El que provoca gran circulació de diner. Quan aquest és “de plàstic”, molt més.

El que en altres indrets com, ara bé, ciutats petites o pobles amb una oferta variada, ens permetrien, tenint el rebost ple, passar dos o tres dies sense tocar la cartera; a les grans ciutats, és impensable. No hi ha botiga sense consum ni hàbit sense monjo. És potser per això que les nostres oracions matinals van encaminades a pensar, què tenim que comprar i les vespertines a repassar el què hem comprat, no fos que ens haguéssim descuidat això o allò altre. Segur que en aquest article ens hem descuidat quelcom. No importa, demà ho comprarem.


Resum del que no sabíem: Quan un negoci no va bé, s'acaba per tancar la paradeta. Encara que sembli mentida, moltes grans ciutats de l'historia de la humanitat, que foren grans botigues, no varen tenir més remei que fer-ho.