Can Papiol s'omple de Pep Duran

El treball de Pep Duran s’ha caracteritzat sempre per una contínua fragmentació i reconstrucció de la matèria, una tendència que s'ha alimentat al llarg del temps per la seva dedicació professional a l’escenografia teatral.

Mudo és el millor exemple que els seus treballs són immenses posades en escena, espais que simulen i construeixen una nova realitat que es fabrica a partir de porcions de l’experiència
quotidiana. Una línia que marcaria la connexió entre els seus treball hauria de passar inevitablment pels elements del temps, l’espai arquitectònic com a espai habitable i el qüestionament a la capacitat d’explicar un relat que separi la realitat de la ficció.

La inauguració de Mudo va causar divendres al vespre una gran espectació entre els aficionats a la cultura de la comarca. I és que es tracta d'un projecte ambiciós tancat dins d'un marc incomparable, com és Can Papiol. La Sala del museu acull una primera estació, on s’inclou un vídeo, que, segons Duran ha explicat, pot considerar-se “teatre filmat” o “film teatralitzat”. A més a més, s’hi presenta una sèrie de peces tridimensionals, organitzades de forma seqüencial, que són fraccions de l’escenari on transcorre l’acció. Uns sons ocupen l’espai, però a mesura que hi van accedint els personatges, el desplacen, fins que, al final, es queda en un absolut silenci. Una veu en off descriu exactament el que estem veient, sense aportar cap més informació que la que ens donen els nostres propis ulls. Aquesta descripció genera una paradoxa. Si el que veiem és el mateix que el que ens diuen, per què és necessària la imatge?, o bé, per què és necessària la narració?