Enric Ferrer, exregidor de Dinamització Econòmica

La Fira de Novembre es va recuperar l’any 1991. En aquell moment, quina era la necessitat de tenir una mostra multisectorial com aquesta?

La Jove Cambra és la responsable de la recuperació i, en ella, un grup de promotors de la Fira entre els que em trobava. Portàvem un parell d’anys que intentàvem tirar endavant aquest projecte i ens havíem arribat a reunir amb Carolina Orriols i Jaume Casanovas per parlar de la Fira. En aquell moment hi havia una qüestió política pel mig: segurament per un mal record de la darrera edició, concretament unes vagues que hi va haver i una intervenció de la Guàrdia Civil. La fira havia anat degradant-se, se la coneixia com la “Fira del bocadillo”, perquè hi havia més parades de menjar que de negoci o mercat. S’havia transformat en un model segurament equivocat, però nosaltres volíem tirar endavant un model diferent, més multisectorial, molt adreçat a l’àmbit del consum i que també posés a l’abast del carrer algunes innovaciones que animessin la gent. De fet, nosaltres teníem el record de quan érem petits que a la Fira sempre veiem novetats que ens despertaven certa inquietud. Per això, vam creure que la Fira crearia ambient, però també volum de negoci, del qual Vilanova estava molt mancada en aquell moment. Al mateix temps, reforçava la capitalitat de comarca i ens sembla molt interessant. A més, una altra cosa que la feia molt atractiva era l’espai físic del qual disposava la ciutat: rambla Principal, una plaça del Mercat acabada de fer…

La Jove Cambra va tenir més a veure amb el naixement de la Fira que el propi Ajuntament, però en va donar suport?

Bé, ens van dir que ho estudiarien. Però llavors va arribar el canvi de govern i jo em vaig trobar a l’altre costat, perquè vaig entrar al govern com a regidor de Dinamització Econòmica. Ja tenia la dèria de fer la Fira i amb la gent que ho estava impulsant ens vam reunir de seguida: això era un mes de juny i al novembre ja estàvem fent la Fira, que va ser gairebé un miracle. Quan ho vaig proposar al govern, hi va haver qui deia qui hi havia altres prioritats per a la ciutat i demanaven més temps.

No acabaven de veure la necessitat?

El mateix dijous que s’havia d’inaugurar aquella Fira, vam sortir de l’Ajuntament amb l’Esteve Orriols i el Pep González i vam anar a la cantonada del Munnich on s’havia de tallar la cinta. La cara d’excepticisme d’ells era perquè no sabien amb què es trobarien i temien que tingués un punt cutre. De fet, crec que l’únic convençut en aquell moment era jo.

Però el van acabar felicitar al final?

Sí, perquè vaig prendre una forma de fer les coses amb la qual era difícil fracassar. L’Isidre Also va ser la persona de la Cambra de Comerç que va liderar el projecte i puc dir que tenia tota la confiança en ell i sabia que li podia deixar fer bastant. La veritat és que per part de l’Ajuntament tampoc no teníem diners per al projecte, perquè treballàvem amb un pressupost que no ho contemplava i que estava gastat en més del 50%. El compromís va ser que com a Ajuntament posava fins a dos milions i mig de pessetes, en cas que donés pèrdues la Fira.

Després d’aquests anys, creu que els objectius pels quals es va recuperar la Fira de Novembre s’han assolit?

En bona part, sí. I bé està el que bé acaba. Hi ha anys que penses que la cosa no aguantarà i finalment veus que sí que ha funcionat. Però és que hi ha coses que han anat cambiant: per exemple, els primers anys teníem la venda directa la teníem gairebé vetada i en canvi després s’ha anat obrint. La Fira evoluciona.

De fet, tot i la crisi enguany la contractació d’espais per a la Fira ha estat igualment elevada.

Una fira funciona mentre és negoci i el que hem de fer és procurar que sigui negoci. Els expositors que han vingut un any, quan han de tornar a pensar-se si venen, han de pensar en la cartera de clients que van fer l’edició anterior. Aquesta és la única manera de fer sobreviure la Fira i tota la resta no té sentit. Moltes vegades, quan parles amb un expositor et diu que hi és a la Fira “per ser-hi”, però d’aquesta manera no cal que vinguin i així ens fem un favor tots plegats. A la Fira es ve a treure un resultat: si funciona, fantàstic, i si no, oblidat perquè la presència no va enlloc.

Però durant molts anys això ha funcionat així?

Però aquesta és la gran excusa. Quan era regidor, anava a visitar tots els estands de la Fira per donar-me a conèixer entre els expositors i els hi preguntava com anava: alguns em deien que no gairebé, llavors els intentava picar assegurant-los que l’altre estand estava fent molt de negoci, i aquesta era una manera de motivar la Fira. Sabia que el taló d’Aquil·les estava aquí i que s’havia de crear una cartera de comandes important, com feia molts expositors.

Creu que en aquests moments, el volum de negoci és el mateix que ens aquells anys?

Sí, les possibilitats són les mateixes, una altra cosa és que s’aprofitin. La Fira de Vilanova té moltes oportunitats, el que passa és que se n’ha de saber. Això no vull dir que per circumstàncies del mercat algun any funcioni malament un sector.

Com ara la crisi econòmica?

Aquesta és una realitat constatable, però aquest país fa set anys tenia set milions de personesa afiliades a la seguretat social i ara en té dotze milions i mig, per tant, estem millor que fa set anys. Pot haver-hi un núvol, però no estem en un aiguat del que no sortirem.

De la Fira de Novembre només es beneficien els expositors o també el comerç del centre en treu profit?

Jo estic al rovell de l’ou, la Fira passa pel meu entorn i puc assegura que històricament per la Fira hi havia un moviment econòmic proporcialment molt superior al d’ara, tot i que el d’ara no és despreciable. Potser ara el consum és més mantingut durant l’any, més que en aquella època. Hi ha gent que ve de lluny i passa per la botiga i nosaltres ho veiem perquè instal·lem cortines i veiem les adreces dels compradors.

Creu que s’hauria de professionalitzar la Fira de Novembre, per exemple, amb la reubicació en un pavelló firal?

Soc contrari i no perquè sigui botiguer i tingui el negoci al centre. Per mi, tenir la Fira al centre és més interessant perquè la gent se la troba només sortir de casa i potser si han d’anar a un recinte tancat s’ho pensen més. A més, la Fira als afores implica un sistema organitzatiu molt important. No veig que el recinte firal s’hagi de fer per aquesta fira, seria una equivocació. La força que té el centre de la ciutat de Vilanova i la Geltrú hi ha poques ciutats que el tenen. La Fira posada aquí dins li dóna un gruix i un pes molt específic, la rambla és una bona eina de dinamització econòmica. Però també va tenir uns anys que estava morta, després de la reforma que es va fer perquè els vilanovins vam sentir que era una bona obra, però que aquella ja no era la nostra rambla.

L’enquesta entre els visitants de la Fira posa de manifest dues tendències: que la majoria el que compren a la Fira són els embotits dels expositors de venda directa.

Sí, això és com tot. Aquesta part de la Fira s’ha de mantenir, però també s’ha d’acotar, perquè sinó no hi haurà negoci per ningú. Totes aquestes coses tenen sentit mentre estiguin dimensionades, igual que les paradetes que es posen a la rambla de la Pau, que hi són històricament. 


L'escultura Pasifae a la plaça de la Vila. fdg/ Carles Castro

Pasifae: Enric Ferrer va presentar durant la Fira de Novemtre de 1991 l’escultura Pasifae d’Òscar Estruga a la plaça de la Vila com la “Torre Eiffel” de Vilanova i la Geltrú. “Quan vaig veure la Pasifae per primer cop, que estava en un magatzem del pavelló de les Casernes, em va impressionar molt: va ser un amor a primera vista. I quan vam començar a parlar del que exposaria l’Ajuntament aquell any a la Fira de Novembre, de seguida vaig veure que havia de ser la Pasifae, que va causar molta expectació i va agradar molt als visitants. En aquell moment, es va caure en la temptació d’exposar-la ja i es va proposar de posar-la en un dels turonets del parc de Ribes Roges: home, no era mala idea, però es podia caure en el tòpic del toro de l’Osborne i podia ser un conflicte després fer el trasllat a la ubicació actual, per la qual es va encarregar. Em vaig posar molt tossut per tornar-la a guardar i posar-la ja en el seu lloc definitiu. Llavors, la vam portar als jardins romàntics de la Masia Cabanyes fins que es va fer la plataforma a la platja.” Posteriorment van arribar els pins, les postals… i la Pasifae s’ha convertit en la insígnia de la ciutat.