Minha terra galega

Quan un estudia literatura a la Facultat de Filologia, de vegades té la impressió d'estar treballant amb una matèria morta. I no és que les lletres no siguin vives, què va!; el que succeeix és que normalment l'autor més actual ja fa més de cent anys que és mort i enterrat. Per això no és d'estranyar el gran rebombori que solia organitzar-se a la universitat cada cop que Manolo Rivas (A Corunya, 1947) visitava Barcelona per presentar algun dels seus llibres o oferir alguna xerrada. I és que la literatura d'aquest gallec irreductible i universal és viva, i ben viva. I no només perquè tan sols tingui 45 anys, sinó perquè tota la seva obra sempre s'ha caracteritzat per mostrar sense misericòrdia la crua realitat que ens envolta. Però amb Manolo Rivas no tot és tan senzill. No es tracta només de recollir un fragment de la nostra existència i plasmar-lo en un llibre fins que l'inexorable pas del temps el converteixi en obsolet i ranci. La realitat de Rivas va més enllà i enllaça directament amb el principi «d'intrahistòria» promulgat per Miguel de Unamuno, és a dir, fugir de l'aparença i furgar fins aquells elements inherents a la nostra existència. D'aquí que l'obra de Rivas sempre sembli tan actual i propera al marge que els seus relats estiguin ubicats a la Guerra Civil, a qualsevol època de la postguerra o se centrin bàsicament en la seva Galícia natal. Amb Rivas -que primer publica en gallec i després es tradueix a si mateix al castellà- sempre ens sentirem identificats i implicats perquè més enllà de l'època i el lloc on s'ubiqui la seva literatura, els seus relats i poemes sempre tracten temes tan universals com l'amor, l'amistat, la bellesa o el compromís ideològic i personal. I l'última obra d'aquest periodista, narrador i poeta també segueix, lògicament, aquesta línia. Las llamadas perdidas és un recull de 25 contes ple de nostàlgia (morrinha, que diria un bon gallec), denúncia, humor i complexitats. I és que els homes no estem form ats d'una sola dimensió. Ningú és únicament bo o dolent per voluntat divina. Com diria Benito Pérez Galdós, el gènere humà està format per diferents capes que van des de la bondat més absoluta fins a la maldat gratuïta, passant per diferents estats com l'alegria, la tristor, el desencís o l'eufòria. A través d'una prosa planera i directa, Rivas va plasmant tots aquests estats d'una forma veraç. L'autor de Qué me queres, amor? (d'on està extret el conte La lengua de las mariposas que va donar títol a la pel·lícula de José Luis Cuerda) o O lapis do carpinteiro (novel·la que molt aviat també arribarà a les pantalles de cinema de la mà d'un altre gallec il·lustre, el polifacètic Anton Reixa), utilitza essencialment l'època de la postguerra i el franquisme per enganyar el lector tot descrivint uns paisatges i unes situacions que durant bona part del relat semblen màgics i llunyans. És tot just al final del conte quan hom se n'adona que el paisatge descrit és Galícia (i per extensió, qualsevol zona rural) i que la majoria de les situacions són, a la seva manera, tan reals fa 40 anys com ara. És la certesa que, malgrat els canvis que contínuament experimenten de forma inexorable el nostre entorn i la nostra existència, el motor existencial de la vida continua sent el mateix. O gairebé.