Un nou onze de setembre

La celebració de l'Onze de Setembre d'enguany i, possiblement la de molts anys a venir, vindrà marcada pel record, el trist record, dels fets ocorreguts a New York i Washington ara fa tot just un any. L'Onze de Setembre romandrà, doncs, per sempre lligat a aquella tragèdia. Però l'Onze de Setembre també ens porta com a record la mateixa celebració que es va viure l'any 1977, que va constituir una de les manifestacions més nombroses de la història de Catalunya. Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia era el lema triat per aquell moment. El país sortia tot just de les primeres eleccions democràtiques, i per tant s'albirava un futur molt diferent. Una vegada més, doncs, ens reunim per celebrar la Diada Nacional de Catalunya, en què hom fa balanç del procés de recuperació de llibertat, i també per mantenir la voluntat d'anar més enllà, d'aconseguir cotes d'autogovern més elevades, de trobar l'encaix més còmode dins el marc legislatiu actual o bé de superar el marc constitucional i dotar-nos d'un nou sistema de relació amb les altres comunitats que avui configuren l'Estat espanyol. El cert és que la construcció del país amb la defensa de les llibertats dels elements d'identitat, de la revalorització de la llengua i la cultura no ha estat obra únicament d'un partit polític. Tothom, partits polítics, entitats i l'anomenada societat civil han tingut un paper important en l'inici i seguiment d'aquest procés de recuperació. És legítim i necessari que cada opció política en funció dels seu ideari confronti amb les altres forces les seves propostes, l'experiència demostra que quan hi ha hagut voluntat de seguir avançant millorant els processos de decisió pròpia s'ha millorat sensiblement la possibilitat de fer més passos endavant i, el que és primordial, que la col·lectivitat entengui i faci seus, més enllà de les lluites partidistes raonables i imprescindibles, els elements que no pot renunciar com a país. Entenem doncs que davant un nou Onze d e Setembre cal seguir apostant per una major possibilitat d'exercir l'autogovern. Però, prèviament, hi ha d'haver un acord entre les forces polítiques sobre aspectes cabdals, com les polítiques sobre la immigració, el papers dels ajuntaments i la claredat en el seu finançament, les polítiques d'audiovisual o la redefinició del marc constitucional. És per això que, a més de fer proclames, discursos i visques hi ha un país real que reclama molta més atenció perquè sense resoldre els autèntics problemes dels ciutadans difícilment es podrà avançar. Amb el convenciment que des d'aquell 1977 del milió de persones al carrer la situació del país ha avançat, disposem-nos a seguir treballant per fer-ho encara més.