Qui era Salvador Puig Antich?

Diu Francesc Escribano que va fer aquesta pregunta enmig d'una classe de la Universitat i que la majoria d'alumnes no li va saber respondre. Aquest fet el va portar a escriure el llibre Compte enrere. Li ha calgut visitar la família de Puig Antich, els periodistes que van viure els fets, els carcellers que el van custodiar i tanta, tanta altra gent. Aquest és un dels primers mèrits del llibre: al darrere de cada frase es veuen hores d'investigació. L'altre gran mèrit és la mateixa història, que ens dibuixa un retrat perfecte del jove que només va arribar a comptar vint-i-cinc anys, Salvador Puig i Antich. Escribano comença explicant-nos els orígens familiars de Salvador: fill de família nombrosa, el seu pare va lluitar per la causa republicana durant la Guerra Civil i la derrota el va destarotar per sempre més. I el seu germà gran (brillant en els estudis i capficat per la seva carrera professional) sempre és el mirall al qual el jove no s'hi vol reflectir, malgrat que tots ho voldrien. L'escriptor també relata un episodi escolar, que parla molt del caràcter de Salvador: «en aquella classe hi havia un noi que era una mica endarrerit, que li costava seguir el ritme dels altres, i un dia un dels professors es va neguitejar amb ell i el va escridassar. Li va dir que era tonto. El Salvador no es va aguantar, es va aixecar de la cadira i li va donar un cop de puny... Li va fotre una santa hòstia a aquell mestre» (pàg. 31). Tot aquest bagatge ens fa entendre que Salvador, fill del Maig del 68, milités al Movimiento Ibérico de Liberación, MIL, junt amb altres joves que havia conegut a l'institut. El MIL lluitava per estar a favor de la classe obrera. Robava (o, com els militants en deien, «expropiava») bancs per donar-los els calés. «Els teòrics del grup van elaborar un document que, amb el títol Sobre la agitación armada, justifica la línia d'actuació que estaven a punt d'emprendre. Segons aquest document, els Grups Autònoms de Combat del MIL
volien expropiar capital per ajudar els obrers en la seva lluita (...)». (pàg. 56-57) Ara bé, un dia els policies els van trobar enmig d'un robatori. Va ser la primera vegada que els membres del MIL van haver de fer servir les armes mentre el Salvador, com sempre, els esperava a la sortida del banc amb el cotxe en marxa. A partir d'aquí, la mala sort se'ls va girar fins que els van enxampar. Salvador hi va posar resistència i va forcejar amb els policies. Van entrar al portal d'un bloc de pisos del carrer Girona i allà els policies i Salvador obren foc. El resultat? Un policia mort. Al jove del MIL el porten a l'Hospital per les ferides. I darrere del resultat hi ha un culpable. És clar que l'informe que la policia va redactar de seguida explicava que el perillós Salvador Puig i Antich havia mort un dels seus. Escribano va més enllà de la font policial i va a buscar els testimonis oculars, els periodistes que ho van veure i d'altres per rebatre aquest informe. I és que els trets que la policia assegurava que Salvador havia disparat no quadren. La mateixa policia va matar el policia. Després d'aquest episodi els fets se succeeixen ràpidament. Som al març del 1974 i el govern franquista té set de venjança. ETA acaba de matar Carrero Blanco i la dictadura reacciona. Un botxí assassinarà un pres polític, Salvador Puig i Antich. Eren les últimes cuetades del règim, que volia demostrar que encara tenia força, que encara era feixista, que encara es regia per una dictadura que alguns avui continuen sota la caràtula de «majoria absoluta». I la continuen tot il·legalitzant un partit polític mentre la resta no diu res. N'hi ha per exiliar-se del país que ens van imposar. Alguns germans de Salvador ho van fer: van renunciar a la nacionalitat espanyola arran de l'assassinat que sempre clamarà justícia al cel.