Richard Kelly i el director's cut de Donnie Darko

El primer a parlar va ser Antonio José Navarro, qui va remarcar la importància que Donnie Darko continua tenint per l’actual equip del festival, ja que va ser la primera pel·lícula que van descobrir durant la seva primera visita en el mercat del film de Cannes de 2001. El film es va projectar a Sitges aquell any però Kelly no va poder assistir al certamen a causa als atemptats de les Torres Bessones. No es van fer esperar les preguntes sobre aquell dia negre a la història dels Estats Units, un fantasma que apareix d’una forma o altre a totes les seves pel·lícules. Fins hi tot hi ha algunes interpretacions que afirmen que Donnie Darko es gairebé una premonició de l’atemptat: “Tot i que vam fer la pel·lícula abans de l’11-S, la seva estrena comercial va ser un mes més mes tard i resultava esfereïdor comprovar que es podien fer paral·lelismes entre la pel·lícula i la realitat. De certa manera, crec que totes les pel·lícules que he fet tractes sobre l’11-S d’una forma o una altra. A Southland Tales vaig voler fer una sàtira del paisatge polític després de l’atemptat, i a The Box el botó representa la tecnologia separant les persones de la responsabilitat que comporta la violència”.

Un altre tema que planteja sobre tota la seva obra es, com va apuntar una de les assistents, el del sacrifici d’un protagonista en honor d’un be major: “la veritat es que fa pena matar un personatge amb el que t’has anat familiaritzant , i espero algun dia fer una pel·lícula amb final feliç. Però en certa mesura si els films que he fet fins ara no acaben de forma catastròfica és precisament gràcies a aquest acte de sacrifici”.

Un altre dels presents va apuntar que Donnie Darko podria ser un remake inconfés de La última tentación de Cristo, una idea no descabellada si tenim en compte la condició de creador pop de Kelly, que troba la seva veu pròpia a través de la combinació de diferents referents (fins hi tot religiosos). Potser el millor exemple d’això sigui la seva segona pel·lícula, Southland Tales: “vaig voler agafar una sèrie d’icones de la nostra cultura popular, com The Rock, Sarah Michelle Gellar o Justin Timberlake i estavellar-nos contra aquest context de disbarat apocalíptic. La política a Estats Units s’ha acabat convertint en una mala sèrie de dibuixos animats, així que vaig pensar que si anàvem a parlar d’això era millor fer-ho de forma divertida, amb colors brillants i cançons enganxoses”. Amen.