La generació del franquisme gris

És una crònica, sentimental, d'una generació que va créixer sota la dictadura del general franquista. És un document, contrastat, sobre la cultura dels anys 60. És un relat de denúncia, pessimista, sobre la pèrdua de valors (religiosos, polítics, familiars) d'aquells que van néixer quaranta anys enrere. I també és un llibre que fa rememorar al lector de totes les edats els records amagats de la infantesa d'una manera amena i divertida. Aquesta és una de les penúltimes creacions del periodista, escriptor i professor d'universitat Rafael Vallbona, un dels autors del panorama actual que (gairebé) cada mes treu al mercat una nova creació. Imparable. Anem per parts. Crònica sentimental. L'escriptor ha furgat en la seva memòria per recordar els Diumenges de Pasqua. «[...] els padrins regalaven alguns caramels ensucrats com rosaris i un parell de mitjons de fil que estrenàvem moments abans d'anar a missa i a beneir aquell tronxo sec que pesava com un mort i que ens feia anar pel carrer tibats com un estaquirot» (pàg. 9). O per recordar els jocs, «les baletes eren un clàssic de la temporada escolar. Els patis i els solars sense edificar estaven plens de petits forats o guas, segons la terminologia de cada poble, on cadascú es batia en duel a mort amb la millor de les seves bales de vidre o de pedra» (pàg. 45). Cultura dels anys 60. Els primers programes de Televisió Espanyola, amb la Laura Valenzuela, Jesús Álvarez, els primers Telediarios i els No-Dos. «Les magnífiques imatges del Caudillo inaugurant pantans van despertar tal interès i adhesió entre la població que es va dir que estaven davant el més poderós invent del segle XX» (pàg. 37). Els festivals de música de Canet, que «van ser la bombolla d'oxigen que milers de persones van necessitar per poder respirar fins a la mort del dictador i el tímid, lent i inacabable pas cap a la democràcia». I una denúncia, pessimista, de la pèrdua de valors. Familiars. «Aquests fills del franquisme gris
, educats en col·legis de mal record i presos de mala consciència, se senten enxampats en fals en la seva condició de pares perquè toca i posen en dubte la seva capacitat paterna i la irresponsabilitat de la seva actuació» (pàg. 135). Religiosos. «Part de la generació dels seixanta va anar-se separant gradualment de la tradició catòlica que impregnava les seves vides des del naixement, per anar obrint-se a noves idees, influències i projectes socials, polítics i culturals» (pàg. 61). Polítics. «A Felipe [González] i els seus els va perdre la lletra menuda. La corrupció, el nepotisme, el cas Guerra i la sortida per la porta falsa del sotspresident i autèntic intel·lectual d'aquells joves al poder, l'entrada al govern d'individus foscos, mediocres, ben poc progressistes... i la guerra bruta contra ETA, van anar malmetent a poc a poc aquella imatge de modernització política que van oferir els socialistes durant la campanya del 28 d'octubre del 82» (pàg. 148). El gran encert d'Ara que tinc 40 anys és que sap retratar, amb lucidesa, el perfil d'una generació que s'han trobat «en el tombant de segle amb tota una vida a les espatlles i una manca total de referents per a l'avenir en els quals valgui la pena creure: ni religions, ni ideologies, ni mites artístics o intel·lectuals».