Del país i de la gent

El periodista Francesc Viadel ens presenta Terra, una novel·la que, com el seu nom indica, té com a eix vertebrador la terra, entesa en diversos sentits. El relat arrenca amb la tornada de Joan Valcaneres a Algemesí, al País Valencià. El retorn de Barcelona cap al seu poble natal és l'inici d'una etapa de la seva vida que esdevé un pèl forçada, ja que coincideix amb la mort del seu pare: «Era com si la majoria de la gent no morira mai, com si això només li tocara a una part insignificant de la humanitat. I vaig pensar que a mi m'havia tocat aquella desgràcia...». En Joan es troba, gairebé sense adonar-se'n, amb dues noves situacions que haurà d'afrontar amb resignació i valentia. Ha d'acceptar la mort d'un ésser estimat i ha de fer-se càrrec de l'economia familiar. Tot i així, Valcaneres decideix tirar endavant; es posa a fer feina i accepta un treball com a collidor de taronges. Amb la introducció del protagonista al sector de la pagesia coneixerem el primer significat del títol: «...la terra començava a transpirar la seua humida i freda rosada, en la qual els rat-penats fregaven amb els seus arriscats vols les copes dels tarongers més alts». Joan s'incorpora a la colla de recol·lectors de Missadotze, on anirà de company de feina amb Tarassona, «l'home més fort, treballador i honest de tota la comarca». En aquest marc de la collita de la taronja, Viadel, fent ús de la comicitat, ens fa un retrat de cada treballador, que podria ser ben bé cadascun dels personatges arquetípics que podríem trobar a qualsevol poble on es conrea la terra. Les converses entre els collidors reflecteixen la realitat d'una part de la societat valenciana, i és aquí on trobem una altra accepció de la paraula que dóna títol al llibre: la terra com a identitat. La novel·la posa de relleu la situació de conflicte lingüístic que viu el poble valencià, en què el castellà té un àmbit d'ús més extens en detriment de la llengua catalana, i fins i tot posa en qüestió la
situació política: «-Per cert, ara que dius de llegir... t'he dut això./ -Del País i de la gent.../-Sí, llàstima que ni tinguéssim país ni tinguem gent». En aquest sentit, s'obre un debat que no té fi, però que malgrat tot continua tenint defensors. Aquest és el cas d'en Daniel, filòleg que escriu llibres en valencià malgrat les circumstàncies i sabent que el futur com a escriptor no és gaire esperançador a la seva terra. La falta de llibertat que l'ofega mentre és a Algemesí el fa decantar per marxar i anar a viure a València, per intentar recuperar el seu ofici com a periodista. A la capital tornen a desfilar pels nostres ulls un seguit de personatges que, envoltats pel foc de les falles, conformaran una visió de la societat urbana contraposada a la rural. De l'ambient pintoresc de la ciutat en destaca la Irene, amb qui Joan comparteix pis, tot i que li agradaria compartir alguna cosa més. Amb ells coneixerem la València més encisadora, i que el fet de viure-hi -deixant de banda altres qüestions- els fa sentir les persones més afortunades del món. Terra, doncs, és una bona mostra de la diversitat que caracteritza la vida, i per extensió la terra, ja que, com diu Joan a un dels veïns del poble durant la processó a Algemesí, «això, Vicent, t'agrade o no t'agrade, forma part de la nostra cultura, de com som...».