Banderes a mitja asta

La megaestanquera hissada a Madrid amb honors militars i proclames d'«una sangre, una tierra y una lengua» va ser una provocació. Casposa, reaccionària i passada de moda en un estat on ningú s'apunta a l'exèrcit professional i on la pàtria col·lectiva mai -ni menys ara- ha estat un tema de consens.
Les JNC replicaren amb una senyera els nacionals de la comissaria de Vilanova que havien decorat l'sky-line del carrer Caputxins amb un banderot espanyol de grans dimensions
L'estelada gegant de Montserrat o les quatri-barrades a les capçaleres de primer divendres de mes, van ser reaccions inútils a la provocació, mogudes per un instint d'autodefensa o unes ganes -tant de bo- d'ironia contestatària, d'embolica que fa fort. Al cap d'un mes, res de res. Tot bromera.
Jugar a qui la té més grossa ja ho havien fet les joventuts nacionalistes quan replicaren amb una senyera els nacionals de la comissaria de Vilanova i la Geltrú, que havien decorat l'sky-line del carrer Caputxins amb un banderot espanyol de dimensions exagerades.
Entre nacionals i nacionalistes el carrer semblava una verbena, mentre al terrat de l'ajuntament desapareixien discretament totes les banderes, també la de Vilanova, la de l'única identitat sobre la qual, segurament, ens posaríem d'acord.
En aquest lloc del món on aviat tindrem nacionalitat europea, encara no sabem si podem ser catalans o/i espanyols, ni tampoc si som del Garraf i/o del Penedès. Si es pot ser de tot una mica, si ser molt d'una cosa invalida ser gens de l'altra, o si es pot ser de res. A mi les úniques banderes que m'agraden són les de la Comparsa. Cada any n'hi ha més, són alegres i pacífiques; i serveixen, sobretot, per passar (fer passada) i cantar allò de «no t'aclares, no t'aclares,
no...»