Ahir, avui, sempre

Una acurada selecció dels contes més representatius d'un mestre en l'art d'explicar històries aparentment senzilles, breus i quotidianes. Quaderns Crema reedita la traducció d'aquests catorze contes de Txékhov sabent que la capacitat d'engrescar d'un clàssic del gènere continua sent un valor segur. Txékhov retrata el seu entorn, el de la Rússia de final del segle XIX, però el seu objectiu no és fer un quadre de costums: prescindint del descriptivisme insubstancial, arriba a modelar uns personatges tan variats, tan pintorescos, tan normals que fan que el lector identifiqui constantment en ells trets universals de l'espècie humana.
Les situacions plantejades en algunes de les històries voregen la línia de l'absurd. La mort del funcionari, per exemple, presenta un individu que porta la consciència de culpa a límits insospitats. Són persones que inspiren tendresa, perquè les seves accions innocents els converteixen en models dignes de plany. Davant de reaccions estúpides com les del funcionari, entestat a demanar perdó per un incident irrisori, l'autor no busca l'humor simple, sinó la compassió per unes maneres de ser amb les quals, per què no, ens podem arribar a veure nosaltres mateixos.
En un altre conte -La condecoració- treu el cap la crítica a les convencions i als prejudicis socials. Un mestre militar és convidat a sopar a casa d'un mercader de renom que, per damunt de tot, valora els mèrits de la gent amb qui es relaciona. La preocupació del mestre per allò que diran i allò que pensaran d'ell anirà complicant la seva posició -i, de passada, el seu honor- davant de la resta de convidats.
La volubilitat de les decisions dels homes queda reflectida en un conte de títol força explícit -El camaleó-, com explícits solen ser la majoria de noms dels protagonistes del llibre; en aquest sentit, resulten molt encertades les notes de la traductora quan ens aclareix el sentit que té en rus una paraula que ha servit per configurar el nom d'un determin
at personatge. Otxumélov (d'otxumeli, ximple, estúpid).
A El sotsoficial Prixibéiev, el protagonista és objecte d'un judici absurd per haver provocat un incident no menys absurd: basant-se en una llei obsoleta, ha cridat l'atenció i ha estomacat un grup de persones a les quals ha acusat simplement del delicte de caminar plegats. La ironia que es pot percebre en gairebé tots els relats arrodoneix de manera original tot el que ens vol dir Txékhov en un conte. Tenen més sentit d'aquesta manera el plantejament de situacions absurdes i el de finals imprevisibles; la intriga passa a un segon terme en benefici de l'accentuació del caràcter dels personatges (pocs, però escollits). I, abastant-ho tot, la manera planera i popular de narrar històries que fa que els personatges ens resultin tan familiars malgrat el fet de tenir noms russos i d'aparèixer situats en una acció ambientada a tants quilòmetres i a tants decennis de distància. Un recull, doncs, perquè ens autoavaluem i ens dediquem a identificar-nos en unes actuacions ridícules a voltes, tendres sempre, com la vida mateixa. «De darrere del núvol tornà a emergir la lluna; semblava que somrigués, semblava que s'alegrés de no tenir parents.»