Guia útil del «new age»

Plaça de les Cols, 22:30h. L'única llum una mica intensa atrau un grapat de noctàmbuls que busquen espectacles en viu (altrament anomenats públic, una nova espècie de borinots). Ningú diria, en fi, que al final d'unes escales ens espera la senyora que posa efectes de so a les pel·lícules de George Lucas. O, simplement, que a les nits de dissabte hi hagi a Vilanova decibels alternatius als del futbol o la disco; o llums obertes en algun escenari, que no siguin les institucionals. Un dubta, un dissabte més, que una estrella -ni que sigui de la música new age- faci prou llum per a un públic que, aquesta nit, o està sopant, o és veient el Cesc Gelabert o té l'afecció de molts borinots locals: la fotofòbia. Però hi ha altres móns i, per sort, estan entre nosaltres; són els forasters que, sense la Guia útil per a persones nouvingudes a Vilanova, editada per l'Ajuntament, han sabut trobar, tots solets, espais tan autòctons com el que, fa poc més d'un any, programa música, teatre i exposicions al centre vila. Un espai que ja s'han fet seu. Començant per la intèrpret, Constance Demby, que fa temps que ha canviat Califòrnia per Canyelles i que ha trobat l'escenari del carrer Comerç prou adient per a la seva música, més que internacional, galàctica. A la sala se sentien aquella nit cinc llengües, la qual cosa va obligar l'amfitriona a fer un exercici de bilinguïsme força inèdit en l'àmbit de la cultura local -i que no tocaria aquí discutir: deu ser coses de la new age que arriba ara a Vilanova. Aquí ens cal parlar només de música, que com se sap és una lingua franca, i la new age music en seria la seva redundància: la música universal, el bàlsam espiritual que commou igual els esquimals que els iuppies de Manhattan. Un va aprendre coses com que la dulcimer (una mena de cítara que Demby tocava fantàsticament) era un instrument de feia tres mil anys, que els violins que sentiríem eren mostres reals que s'accionaven des del seu sintetitzador... O que l's
pace bass era un invent de la mateixa intèrpret, «descobert» quan un bon dia, a l'estudi, li va caure una enorme planxa de metall (Demby és també escultora). Un es va quedar, però, amb les ganes de saber per què un invent tan recent semblava una troballa del neolític, o per què l'artista no accionava aquella andròmina de tres metres -amb la qual feia sonar catxalots en zel o campanes tibetanes- còmodament des del teclat, com ja feia amb la seva orquestra virtual. Recordem també que Demby no pertany al grup de nouvinguts a la new age que fan música per a ascensors, sinó als de la primera fornada (Kitaro, Marc Isham, George Winston...). La dels que barrejaven, doncs, el jazz i el clàssic, l'ètnic i l'electrònic; per fer això cal dominar molts idiomes i dissabte passat, a Can Cabanyes, Constance Demby se'n va sortir com una veterana. Vilanovins de tota la vida: la propera no us la perdeu.