«Castigats»Xiquets desobedients, fidels a ells mateixos

De petits, al parvulari de les monges, quan ens portàvem malament, ens enviaven de dret a la «cambra de les rates». Era fosca i freda, plena de bancs d'església apilonats i escultures de sants esquarterades. Passàvem molta por en una època de misèries i basardes col·lectives. Els qui hi érem assidus vam arribar a compensar el nostre pànic amb una solidaritat instintiva que ens feia més forts. Després, a l'escola pública, ens va tocar d'obeir els rituals feixistes: fer fila davant de la bandera nazional i cantar l'avemaria de cara a la creu i el retrat del dictador. Tan sols el capellà clavava estrepitosos mastegots a les galtes dels nens i algun mestre pessigava el pompis de les nenes. Ara, a l'escola, els càstigs hi són prohibits d'arrel. Avancem, malgrat tot. A casa, els pares se les empesquen com poden per educar uns fills que creixen de pressa i es tornen irreverents ben aviat. A Castigats, el jove autor valencià Juli Disla representa en dues nenes i un nen, Tina, Tana i Tino, tres defectes tipificats: la primera és una tafanera, la segona una porqueta i el tercer un llepafils. Tots tres són tancats a la cambra dels càstigs i es troben amb el malèfic Tirant Tumpet. Aquest mestre de cerimònies, elegant i baladrer, s'encarrega d'administrar-los un càstig exemplar. Ho fa amb l'ajuda d'altres éssers esperpèntics que encarnen la desmesura de cada xiquet. Passades totes les proves, a la fi, de la seva desobediència, Tina, Tana i Tino en fan virtut i afirmen la seva voluntat de ser fidels a ells mateixos. La companyia Combinats ha creat un espectacle dinàmic i divertit que fa picades d'ullet al món de la televisió i la iconografia infantil. Es val d'una escenografia manllevada de l'estètica del còmic que serveix molt bé l'estructura simètrica del text, i d'un vestuari colorístic i llampant que atreu de seguida l'atenció dels menuts. A bon ritme, l'escenificació barreja cançons i coreografies encomanadisses amb diàlegs farcits de gags
i sortides enginyoses. Variada de registres, la interpretació es troba una mica limitada pels estereotips dels personatges i per l'ús de micròfons sense fils que distorsionen les veus. En alguns moments, certs jocs de paraules del text, inadequats per a un públic infantil, entrebancaven la comprensió dels xiquets fins al punt que havien de preguntar als seus pares què volien dir. Així i tot, seguien amb molt d'interès -i ben de gust- les aventures dels tres herois protagonistes i les celebraven amb rialles i crits de complicitat (no pas d'implicació activa, perquè el muntatge mai no esquerda la quarta paret). Malauradament, ai las!, la platea era mig buida, i això que la ciutat sembla que té uns índexs de natalitat respectables. Mares, pares, àvies i avis, oncles i tietes no deixeu de dur els petits als espectacles infantils del Principal! Tornareu a la infantesa i us rescabalareu de la por.