Per convertir-se en un savi del menjar

Imagineu-vos la següent situació: uns familiars que no vèieu fa temps us han convidat a sopar per Nadal. Us entauleu. Els regaleu les ampolles de vi (de marca bona per quedar bé) que heu portat. Comenceu a tastar la carn d'olla que us han preparat i dieu: sabíeu que quatre ordes mendicants es troben en l'escudella de Nadal? Són el porc, el bou, la gallina i el xai. Cada una d'aquestes classes de carn tenen el seu advocat al cel. El porc, sant Antoni. El bou, sant Lluc. El xai, sant Joan. I la gallina, sant Pere. (pàg. 110). Us acabeu l'escudella i passeu a les postres. Primer les neules. I el diàleg pot ser: sabíeu que el nom d'aquesta llaminadura té el seu origen en el mot llatí nebula (boira), i fa referència al fet que la neula és molt lleugera, de molt poc pes. Segons la tradició cristiana, volien representar les teranyines del sostre de la cova on va néixer Jesús. Són les postres de Nadal més antigues dels Països Catalans i estan documentades des del segle XIII com unes postres que va oferir el rei Jaume I als seus comensals (pàg. 112). Després de les neules, els torrons. «Sabíeu que el pastisser barceloní Pere Torró va presentar a un concurs que es va fer el 2 de desembre del 1703 un dolç fet amb mel, avellanes i pinyons, que tot i ser semblant a una pedra era comestible i bo? El pastisser va guanyar el concurs i aquell mateix dia es va proclamar un ban recomanant a la població que en mengessin des del dia de la Puríssima (8 de desembre) fins a la Candelera (2 de febrer).» I podríeu continuar aclarint que el que acabeu d'explicar és una de les llegendes que expliquen l'origen dels torrons. N'hi ha d'altres. Com ara aquella que assegura que pastissers de Xixona es van inspirar en dolços àrabs i jueus per crear el torró. El nom podria ser una derivació del torrare llatí, perquè sempre porten com a ingredient algun fruit sec torrat (pàg. 115). No cal que diguem que els comensals estaran sorpresos. Potser llavors podreu dir que
acabeu de llegir la Guia curiosa del menjar i que el llibre conté moltíssimes curiositats més. Sabíeu que la crosta del pa engreixa més que la molla? Sabíeu que les primeres que van tastar cafè van ser unes cabres d'Etiòpia? Sabíeu que si beveu aigua a morro de l'ampolla i no la tanqueu amb el tap, podeu propagar bacteris directament a l'aigua? Si encara sou a temps i no heu esgotat els comensals, comenteu-los un altre capítol de llibre, el que porta per nom Dites i llegendes. Hi ha moltes frases fetes que tenen els menjars com a protagonistes. Sabíeu que l'expressió «tallar el bacallà» es remunta a l'època en què un abat trossejava el bacallà que es menjava en temps de Quaresma? L'abat podia fer els trossos de la mida que desitjava sense que ningú no li pogués objectar res (pàg. 209). En resum, Guia curiosa del menjar és un llibre excel·lent, que demostra que darrere de cada una de les pàgines hi ha una recerca d'hores (cal felicitar els autors, Cristina Serret i Carles Magrané). D'altra banda, el llibre es pot llegir com si fos un diccionari, buscant en un índex una paraula que ens remeti a una definició. També es pot llegir com un llibre amè, que distreu i que alhora ensenya. I, sobretot, es pot llegir d'una tirada per sorprendre tot aquell que ens convidi a sopar. Es quedaran sense paraules.