«Territoris amables» Fusions amables

«Nosaltres hem intentat pujar al carro d'un fet mediterrani que no s'acaba de consolidar. Si això anara cobrant marxeta i es perfilara una alternativa amb una identificació sonora fàcil, com ha passat amb la música celta, les multinacionals hi podrien veure possibilitats d'inversió.» Ho deia fa quinze anys Vicent Torrent. d'Al Tall, i es va confirmar, un cop més, al concert dels seus deixebles d'Urbàlia Rurana: la música popular d'aquí té marxeta, però no es perfila com una alternativa clara de res; és fàcil de seguir-ne ritmes i tonades, i si cal ja se la vesteix amb baix elèctric o bateria -o uns pinzellades de reggae- però al públic li costa distingir-la i identificar-s'hi. Mal negoci, doncs, per a les multinacionals i excel·lent ocasió per a les institucions d'aquí per aplicar-hi l'habitual política de l'excepció cultural (x és minoritari, però és nostre; x es nostre, ergo, cal programar-lo). I encara sort. Perquè a ningú se li escapa que l'altra nit, al Principal, s'haurien omplert algunes files més, no ja amb l'actuació d'alguna llumenera mediàtica, sinó amb un simple grup de gaiters. I això que en aquest peculiar FIMPT de tardor tocava el legendari Maurizio Martinotti, vella guàrdia de la riproposta amb qui els de València han decidit ara unir talent i afinitats. I això que ningú toca l'arpa de roda com ell, ni la dolçaina com els d'Urbàlia.
I és que el treball d'aquests músics del Sud és, a banda d'art, una forma de resistència avesada a les pitjors inclemències; com devia ser-ho plantar arròs als salobrars o tarongers als bancals de muntanya, la feina amorosa i pacient dels avantpassats per convertir els erms mediterranis en els territoris amables que encara malden per distingir-se -i distingir-nos- entre el mar i l'A-7.
Territoris amables (Resistencia, 2002) és el nom del darrer treball del grup de Toni Torregrosa, veritable activista del folk del País Valencià, en col·laboració amb el fundador de la Ciapa Rusa. Junts s'han
afegit als nous vents de fusió que circulen pel planeta, però no han confiat la sort a una simple moda sinó a la consciència d'un passat en comú; perquè sota l'autopista d'avui hi passava ahir la Via Augusta, i l'únic peatge que pagaren els nadius, durant segles, va ser el d'aprendre llatí, al Piemont o a la Provença, a Dénia o aquí. I resulta que l'invent, més o menys diluït en allò que anomenem cultura mediterrània, encara funciona. Si més no, musicalment, com demostraren els músics al Principal amb una vella melodia valenciana perfectament adaptada a una lletra en dialecte nord-italià, o amb un popurri de cançons de festa piemonteses. Una música, en fi, sense solució de continuïtat, com si encara quedés alguna cosa del llatí, dels trobadors provençals, dels cicles agrícoles o dels vells oficis del mar. Els valencians viuen força allunyats de Maurizio, però el conreu d'unes mateixes arrels ens asseguren encara alguns anys més de territoris amables en la música popular de per aquí baix. La qual cosa no és poc, per qui ha viatjat darrerament per terres d'Alacant, i ha vist la creixent magnitud dels territoris devastats.