La guerra civil: memòria necessària

Recordo que una de les fites clàssiques del meu institut era «el treball de la guerra civil», una d'aquelles proves que tothom havia de superar, com la course Navet (no vaig saber mai com s'escrivia, em refereixo a aquelles diabòliques sèries atlètiques a toc de xiulet), el folder que ens feia presentar un entranyable professor d'anglès o la lectura del Quijote (tan obligada com apassionant).
Doncs bé, llegint la crònica de la guerra d'en Xavier Canalis em va fer l'efecte que l'home s'havia quedat amb les ganes de fer el treball perfecte sobre la guerra civil, i amb aquesta crònica es va despatxar a gust. En aquell treball calia compaginar la informació acadèmica extreta de llibres sobre la guerra amb una o més entrevistes a persones grans que l'haguessin viscuda. I això és exactament el que fa l'autor, però ben fet: en comptes de fer una entrevista matussera a la iaia aprofitant que va a dinar a casa seva i repetir el que diu el llibre de text canviant quatre paraules, Xavier Canalis recull catorze testimonis que tenen molt a dir sobre la guerra: un líder anarquista, un historiador local, diversos soldats de la lleva del biberó, militants anarcosindicalistes, un membre de la Federació de Joves Cristians, un madrileny que vingué de nen refugiat a Vilanova i s'hi quedà, la filla d'un conseller de la Generalitat... I a més es nota que ha llegit extensament sobre la guerra civil a Espanya, a Catalunya i, en concret, a Vilanova, cosa que li permet escriure una crònica lineal en la qual es van alternant les declaracions dels protagonistes, en comptes de reproduir íntegrament les catorze entrevistes. Llàstima que entre els testimonis no hi hagi cap falangista, ni cap vilanoví que hagués lluitat al cantó nacional, excepte un que, circumstancialment, hi va lluitar durant unes quantes setmanes, i sobretot llàstima que només hi hagi una dona, que a més sovint sembla que hi surti únicament perquè és filla del conseller Joan Ventosa i Roig.

La visió femeni
na és sens dubte el que més es troba a faltar en aquesta crònica, que per la resta és força rodona, ja que aconsegueix ser sintètica i completa alhora. És un aperitiu que obre la gana de llegir més sobre el tema o de simplement xerrar-ne amb l'avi, amb l'àvia o amb el veí, amb tota aquesta gent gran que sovint oblidem que han viscut aquell episodi tan terrible i que tenen un sac d'històries per contar.
Un relat excitant

No per tòpic és menys cert: l'exercici de la memòria històrica és sempre necessari i enriquidor, i per si això fos poc, sovint és força excitant. I si no us ho creieu, això que és excitant, llegiu el que diu la crònica sobre els fets del 7 d'octubre de 1934 a Vilanova, després de la declaració d'independència del president Companys, o com explica quan bombardejaven i tothom s'havia de ficar als refugis, o l'onada d'assassinats en començar la guerra, o la repressió i els afusellaments polítics que van venir després... les xifres parlen per si soles: 278 vilanovins morts per culpa de la guerra, i un cop acabada, 18 persones afusellades pel règim franquista.
No és poc, i menys si considerem que Vilanova era una vila de 17.000 habitants l'any 1930. Però això només són xifres, el que importa són els fets que narra el llibre.